Talismans

El tenia molt de temps guardat en el calaix aquest poema d'Enric Sòria, d'aquell llibre magnífic Compàs d'espera, i la traducció que en vam fer Nikola Vuletić i jo, ara fa més de dos anys. Ara que comença juliol m'ha semblat un bon moment per traure-lo i penjar-lo i celebrar les coses belles, les que Sòria considera belles i aquelles que hi vullguem afegir cadascú a aquesta lletania de belleses. Jo n'afegisc una:

Bell com les vesprades d'estiu davant la mar de Zadar on Hitchcock contemplà les postes de sol més espectaculars.

TALISMANS

The World that I regard is my self.
T. Browne

Bell com el desig, quan no descansa en res, quan busca i quan tremola.

Bell com l’aurora en certs matins d’hivern.

Bell com un foc en la neu, en la nit.

Bell com la geometria, eixa paraula grega.

Bell com l’àlgebra, eixa paraula àrab.

Bell com la joventut, quan els déus són benèvols.

Bell com l’Anunciació de Fra Angelico i com les verges ciutadanes de Ghirlandaio, el pintor florentí.

Bell com les piràmides.

Bell com l’única frase que hi ha en la major d’elles i que resumeix tota teoria possible de l’orgull. Bell com la mar de nen.

Bell com la mirada i el riure dels amants.

Bell com la nit i el terror que somià Michelangelo.

Bell com la tendresa dels homes.

Bell com la ira dels homes.

Bell com l’amor, tendre i rabiós, humà.

Bell com el Cançoner i com la Ilíada. Com els versos d’Aldana i els de Shakespeare.

Bell com una noia entrevista a un autobús l’hivern de gràcia de 1977 o com uns ulls al mercat de Maó.
No sé oblidar-los.

Bell com els cicles i els epicicles de l’art de Ptolomeu, eixa meravella oblidada.

Bell com el cant mesurat dels últims monjos.

Bell com la desolació de la jungla d’asfalt de Huston i com l’amistat en el curs del temps de Wenders.

Bell com jo no ho vaig ser, ni ho sóc, ni ho seré mai.

Bell com l’amable filosofia de Kant, qui en la seua Estètica parla de la jardineria i dels nois agraciats.

Bell com el bosc de les faules.

Bell com cada orgasme de la dona que estime, que em permet entreveure una altra vastedat. Bell com tornar a casa després d’un llarg viatge.

Bell com les vides dels sants i dels heretges.

Bell com els obscurs fragments d’Heràclit.

Bell com la primera cançó que compongué la humanitat, que potser es conserva en alguna memòria que ho ignora.

Bell com la finesa amb què el diamant talla el vidre.

Bell com els jocs de cadells dels lleons i dels llops.

Bell com els poemes al vi que van beure Kayyam i Li Bo.

Bell com el vi a qualsevol hora, sempre serà la seua.

Bell com els cavalls d’Espriu i de Durer. Salvatges.

Bell com només pot ser-ho el que estimem, tot allò de què no podem prescindir quan hem sentit que és.

Bell com els deserts de gel que s’estenen molt lluny, deshabitats.

Bell com ho és l’Orient de Borges.

Bell com la festa d’Osiris en el Nil.

Bell com un instant perfecte. Tots n’hem tingut, i el seu enyor no acaba.

Bell com la Passió de Johann S. Bach. Eixa ària inoblidable.

Bell com els cels de Brueghel i com el Crist de Grünewald.

Hi ha un dolor més enllà de paraules. La pintura i la música l’han dit.

Bell com les primeres mans expertes que em van acariciar.

Recordar-ho és reviure-ho. Tornar a enamorar-me dels sentits.

Bell com la rosa: només és una rosa.

Bell com l’amor, la conversa i la nit.

Bell com tot allò que no sabem per què ens fa sentir feliços, o almenys reconciliats.

Bell com Granada i Ravenna. Com la sorpresa del reconeixement.

Bell com una vesprada de música i de pluja dins un parc berlinès. Record amabilíssim.

Bell com el Paradís, que fou un jardí grec, i abans un jardí persa, i abans també un jardí on Assurbanipal celebrava la mort dels enemics vençuts (hi ha un relleu assiri que en dóna testimoni).

Bell com la meditació de Donne on se’ns recorda que un home no és cap illa.

Bell com la lleialtat.

Bell com el goig d’haver provat de fer allò que potser ens justificarà.

Bell com el vol dels falcons, com els ulls dels felins.

Bell com el déu que va forjar el tigre alhora que l'anyell.

Bell com la joia: ¡ié, paian, ié!

Bell com eixa rara esmaragda: la saviesa.

Bell com la suma de totes les belleses.

Bell com ho és que tot això m’ignore.

Bell com el déu que ho va fer ser perquè la paraula bell poguera dir-se.

TALISMANI

The World that I regard is my self.
T. Browne

Lijepo kao želja, kad ne počiva ni u čemu, kad traži i kad drhti.

Lijepo kao zora u nekim zimskim jutrima.

Lijepo kao oganj u snijegu, noću.

Lijepo kao geometrija, ta grčka riječ.

Lijepo kao algebra, ta arapska riječ.

Lijepo kao mladost, kad su bogovi blagonakloni.

Lijepo kao Navještenje fra Angelica i kao gradske gospe firentinskog slikara Ghirlandaija.

Lijepo kao piramide.

Lijepo kao jedina rečenica na piramidama, zapisana u najvećoj od njih, koja sažima sve teorije ponosa.

Lijepo kao more kada si dijete.

Lijepo kao pogled i smijeh ljubavnikâ.

Lijepo kao noć i strava koje je sanjao Michelangelo.

Lijepo kao ljudska nježnost.

Lijepo kao ljudski gnjev.

Lijepo kao ljubav, nježna i ljuta, ljudska.

Lijepo kao Kanconjer i Ilijada. Kao Aldanini i Shakespeareovi stihovi.

Lijepo kao djevojka koju sam spazio u jednom autobusu zime Gospodnje 1977. i kao jedne oči na tržnici u Maóu.
Nikad ih neću zaboraviti.

Lijepo kao Ptolomejevi ciklovi i epiciklovi, ta zaboravljena divota.

Lijepo kao odmjeren pjev posljednjih redovnika.

Lijepo kao pustoš Hustonove džungle na asvaltu i prijateljstvo u Wendersovu protoku vremena.

Lijepo kao što nisam bio, niti sam, niti ću biti.

Lijepo kao ljupka filozofija Kanta koji u svojo estetici govori o vrtlarstvu i dražesnim mladićima.

Lijepo kao šuma iz bajki.

Lijepo kao svaki orgazam žene koju volim i koji mi otvara vrata u drugi jedan beskraj.

Lijepo kao povratak kući nakon dugog putovanja.

Lijepo kao žića svetaca i heretika.

Lijepo kao zakučasti fragmenti Heraklitovi.

Lijepo kao prva pjesma što ju je skladalo čovječanstvo i koje se možda sjećamo a da toga nismo ni svjesni.

Lijepo kao preciznost kojom dijamant reže staklo.

Lijepo kao igre lavića i vučića.

Lijepo kao pjesme vinu koje su ispijali Hajjam i Li Bo.

Lijepo kao vino u bilo kojem trenutku, jer svaki je trenutak za vino.

Lijepo kao Espriuovi i Dürerovi konji. Divlji.

Lijepo kao što lijepo može biti samo ono što volimo i bez čega ne možemo jednom kad osjetimo da postoji.

Lijepo kao ledene pustinje koje se protežu daleko, nenastanjene.

Lijepo kao Borgesov Istok.

Lijepo kao Ozirisova svetkovina na Nilu.

Lijepo kao savršeni trenutak. Svatko od nas ga je doživio i žal za njim ne prestaje.

Lijepo kao Muka Johanna S. Bacha. Ta nezaboravna arija.

Lijepo kao Bruegelova neba i kao Grünewaldov Krist. Postoji bol koji nadilazi riječi. Slikarstvo i glazba izrazili su ga.

Lijepo kao prve iskusne ruke koje su me milovale. Sjećati se tog milovanja je proživljavati ga ponovno. Ponovno biti zaljubljen u čula.

Lijepo kao ruža; to je samo ruža.

Lijepo kao ljubav, razgovor i noć.

Lijepo kao sve ono što ne znamo jer nas čini sretnima, ili bar pomirenima.

Lijepo kao Granada i Ravenna. Kao iznenađenje prepoznavanja.

Lijepo kao jedna kišna večer ispunjena glazbom u jednom berlinskom parku. Predivne li uspomene.

Lijepo kao Raj koji bijaše grčki vrt, a prije toga perzijski, a prije toga također vrt u kojem je Asurbanipal slavio smrt poraženih neprijatelja (jedan asirski reljef svjedoči o tome).

Lijepo kao Donneova meditacija u kojoj nas podsjeća da nijedan čovjek nije otok.

Lijepo kao odanost.

Lijepo kao užitak koji osjećamo pokušavši učiniti ono što će nasopravdati.

Lijepo kao let sokola, kao mačje oči.

Lijepo kao bog koji je stvorio kako tigra, tako i janje.

Lijepo kao radost: ie Paian, ie!

Lijepo kao onaj rijetki smaragd: mudrost.

Lijepo kao zbir svih ljepota.

Lijepo kao sve ono što ne zna za mene.

Lijepo kao bog koji je sve stvorio da bi se riječ lijepo moglaizgovoriti.

viatger sense casa

viatger sense casa ànima en pena exiliat de sí mateix
quan li parlen no és a ell, sinó a qui fou
“encara allí?” on allí, fora?
qui pregunta no ho sap, ni el viatger que
vol trobar-se on no hi és,
arxiu adjunt entre el missatge, l’emissor i el receptor
enlloc

Llegint Juan Gelman

ARTE POÉTICA

Entre tantos oficios ejerzo éste que no es mío,

como un amo implacable
me obliga a trabajar de día, de noche,
con dolor, con amor,
bajo la lluvia, en la catástrofe,
cuando se abren los brazos de la ternura o del alma,
cuando la enfermedad hunde las manos.

A este oficio me obligan los dolores ajenos,
las lágrimas, los pañuelos saludadores,
las promesas en medio del otoño o del fuego,
los besos del encuentro, los besos del adiós,
todo me obliga a trabajar con las palabras, con la sangre.

Nunca fui el dueño de mis cenizas, mis versos,
rostros oscuros los escriben como tirar contra la muerte.


El poema com una obligació o com una necessitat, com un testimoni. El poema com una pregunta. La poesia com un ofici. Aquesta "Arte poética" està al llibre Velorio del solo. Un altre poema del llibre Cólera buey insisteix en aquesta idea, en aquesta forma d'allò que abans en deien inspiració, si és que es tracta d'això:

"GOTÁN"

yo no escribí ese libro en todo caso
me golpeaban me sufrían
me sacaban palabras
yo no escribí ese libro entiéndanlo

así, estará mejor o muy peor
visto nomás que la poesía
gira en sus propios brazos nada
teniendo al fin que ver con ella

a ver testículos los míos vuelen
pero a ver si se dejan de doler
hay que dejarme solo furia
bajo mis capas de tabaco

hay que dormirme el corazón
el dulce no da más
bestias de amor que me lo comen
yo nunca escribí libros

I qui els escriu els llibres? Qui ens els escriu? Ens els dicta? O què?

Miracles

Un dia, a Venècia, vaig assistir al rodatge d'una escena d'una pel·lícula. Una altra. Quantes pel·lícules tenen com a mínim una escena rodada entre els ponts i canals? No ho sé, però el cert és que amb els meus amics de l'erasmus ens divertia trobar els llocs que coneixíem gràcies al cinema. Buscàvem la claveguera per on eixia Indiana Jones a Campo San Barnaba, just davant del canal on molts anys abans havia caigut Katherine Hepburn en aquella ensucrada història d'amor dirigida per David Lean, Vacances a Venècia. Diuen que d'aquella caiguda a la Hepburn li va quedar una conjuntivitis crònica. També buscàvem els racons on Woody Allen perseguia Julia Roberts a Tothom diu I Love you i perseguíem els exteriors viscontians de Senso o de La mort a Venècia i molts altres. Ara bé, una cosa era reconèixer els indrets on ja s'havien fet pel·lícules i una altra assistir al rodatge d'una escena. Hi havia fins i tot la possibilitat de fer d'extres, tot i que la cosa es va allargar tant que al final ens en vam anar a sopar i vam ajornar el nostre salt a la fama indefinidament. Sí que vam veure però, tota la parafernàlia de l'equip de rodatge que es va muntar a la plaça que hi ha davant de la chiesa dei Miracoli. El que no sabíem, però, era de quina pel·lícula es tractava. Ho vaig saber molt temps després, en un cine de Barcelona. Havia anat a veure una pel·lícula italiana que m'havien dit que passava a la ciutat aquella que em tenia obsessionat des que hi havia viscut. Una comèdia romàntica italiana dirigida per Silvio Soldini i protagonitzada per Bruno Ganz i Licia Maglietta titulada Pane e Tulipani. Fins que no va arribar l'escena final no em vaig adonar que aquella era la pel·lícula que havíem vist rodar aquells dies de principis d'estiu i de finals de l'erasmus. A l'escena els dos protagonistes feien un play back d'un tango mentre la gent ballava al Campo dei Miracoli, entre aquella gent podríem haver estat nosaltres si no ens haguera apretat la gana. Vist a la pantalla, tot era diferent, com un miracle. Més endavant vaig fer aquest poema:

***

chiesa dei Miracoli

Entaforats a la butaca,
hem descobert falsos enquadraments
i perspectives possibles només
al pont immens
de la llum projectada.
A l’escena final de la pel·lícula
Bruno Ganz canta
davant l’església
dels marbres de colors.
Del pont petit
del temple dels miracles
un tango arriba
a la foscor del cine,
com un miracle
de l’ull sargit per la llum projectada.

***

P.S. El Campo dei Miracoli, per cert, és un racó venecià que convida a passar-hi l'estona. No us penseu que hi ha gaires racons d'aquesta mena. La ciutat va tan plena de turistes que pugen i baixen suats, que s'amunteguen davant de les botigues de vidre i de màscares i totes aquestes coses que tothom ja sap, que els raconets de pau escassegen (la crítica al turisme no ens salva de ser turistes, però què hi farem). Em tem que si aquest blog el llegira moltíssima gent i jo tinguera un poder de convicció extraordinari, ara mateix estaria extirpant-li tot d'una la màgia a aquest indret. En tot cas, el lloc és a totes les guies i tanmateix encara s'aguanta. Al Campo dei Miracoli hi ha, a l'altra banda del canal, l'església de Santa Maria dei Miracoli, una petita perla del Renaixement venecià, obra de Pietro Lombardo, construïda durant la segona meitat del segle XV i, a més, a la placeta hi ha uns banquets i uns arbres que fan ombra i una llibreria. La llibreria està en un local minúscul i hi ha volums per tot arreu, pràcticament no hi ha espai a dins per passejar-hi i per això els llibreters trauen la parada a fora cada dia i hi col·loquen tot de llibres principalment de tema venecià. Ací hi he trobat llibres sobre les cortesanes del renaixement venecià, poemes d'aquestes mateixes cortesanes, com ara Veronica Franco, les obres venecianes de Thomas Mann, Ernest Hemingway, Simone Weil, Alfred de Musset, còmics d'Hugo Pratt, obres gastrònomiques, reculls de refranys, de dites, de contes tradicionals en venecià, guies de la ciutat antigues i modernes, postals de principis de segle, històries de fantasmes, les novel·les de lladres i serenos de Donna Leon, i un llarguíssim etcètera que val la pena de tafanejar.

L'aeroport de Zemunik

Zemunik és el poble on hi ha l'aeroport de Zadar. L'aeroport de Zemunik és una capsa de mistos. Els vols són escassos, excepte quan és temporada, que són pocs. Aquest és el motiu pel qual ahir, després de tres cursos, en acabar la darrera classe d'aquest any, em vaig enlairar per primera vegada des de Zadar. No des de Venècia, ni des de Zagreb, ni des d'Split (cal apostofrar les s líquides?). Vaig veure les illes des del cel, la serralada de Velebit, la costa treballadíssima pels vents i la mar Adriàtica. No vaig veure el que es veu quan s'arriba a Zemunik. A l'aeroport de Zadar, quan aterren els avions, la policia talla la carretera, perquè la pista d'aterratge hi passa pel mig. Hi ha un pas a nivell: baixen la barrera, tallen el trànsit, l'avió passa, alcen la barrera i deixen passar els cotxes. Els que aterren a Zadar sempre ho expliquen com una experiència sorprenent: passar amb l'avió i veure aquells cotxes que s'esperen, com qui espera que passe el trenet al pas a nivell del carrer de les Escoles i el camí Fondo del meu poble. Jo encara no ho sé, perquè m'he enlairat des de Zadar, però encara no hi he aterrat. Ara bé, en el paper de conductor sí que hi he estat i quan passa l'avió per davant impressiona. A mi, personalment, com més m'agrada arribar i anar-me'n és en vaixell. Bé, qui diu vaixell, diu ferry.

El cotxe llibreria

Aquesta foto té molt de temps. La vaig fer al cap de pocs dies d'haver arribat a Zadar. Durant molts mesos em pensava que l'havia perdut i em sabia greu, perquè tot i no ser una bona foto, era el record o el testimoni d'una de les primeres anècdotes que tinc d'aquesta ciutat on aviat farà tres anys que visc. De fet, era el segon o el tercer dia que m'hi estava i caminava encara una mica perdut, buscant l'estació d'autobusos, quan em vaig trobar davant d'aquest cotxe ple de llibres per tot arreu. No es veu gaire bé a la foto, però tot el que hi ha per damunt del cotxe són llibres i revistes i a dins també n'era ple. He passat moltes altres vegades per aquest racó camí de l'estació, però mai més he vist el cotxe llibreria. Al dia següent ja no hi era, potser viatja contínuament sense aturar-se mai, de ciutat en ciutat, venent llibres. Llibres que, d'altra banda, no puc recordar si eren bons o dolents. En tot cas, eren en croat, llengua que en aquell moment desconeixia completament i que encara ara no domine ni de lluny. Llibres al cap i a la fi que podem imaginar viatjant, literalment viatjant de poble en poble a la recerca de qui sap quins lectors.

Treći Trg

Ja ha eixit, a Belgrad, el número de Treći Trg dedicat a la literatura catalana, amb aquesta fantàstica portada i contraportada dissenyada per Dragana Nikolić. Treći Trg és el nom de la revista i del col·lectiu de poetes serbis que ens van convidar a mi i a altres cinc poetes al mes de març a Belgrad. Aquella trobada feia part d'aquest projecte que ara veu la llum en forma de revista literària. Tot el número està dedicat a la literatura catalana i hi inclou una crestomatia de la literatura catalana força interessant. Hi ha poesia (Ausiàs March, Jacint Verdaguer, Joan Alcover, Vicent Andrés Estellés, Raimon, Enric Cassasses, Pau Sif, Àngel Igelmo, Joan Fullana, Pau Vadell, Joan Tomàs Martínez i Jaume C. Pons Alorda), prosa (Ramon Llull, Josep Pla, Mercè Rodoreda, Jesús Moncada Barbal), prosa breu (Pere Calders, Quim Monzó, Empar Moliner, Francesc Serés), teatre (Sergi Belbel i Jordi Galceran) i aforismes (Joan Fuster). El número també inclou una sèrie d'entrevistes amb alguns dels autors, entre els quals nosaltres sis i una introducció de Pau Bori, lector de català de Belgrad i veritable alma mater de tota aquesta moguda, juntament amb Dejan Matić i els altres poetes serbis del col·lectiu.

La meua participació a la revista, a més del poema que m'han publicat traduït per les estudiants d'en Bori i pel poeta Branislav Prelević, es completa amb la traducció a quatre mans amb l'amic Nikola Vuletić, d'Els Amants de Vicent Andrés Estellés i de 59 Judicis finals del savi de Sueca.

Ací us deixe un tast.

2. Ja coneixeu el cèlebre aforisme grec "Joan Fuster és la mesura de totes les coses".

2. Već poznajete slavni grčki aforizam: «Žuan Fuster je mera svih stvari».

62. És perillós de guanyar-se l'enemistat d'un estúpid, perquè els estúpids solen ser més nocius que no pas els malvats. Però, de més a més, resulta moralment molt incòmode: amb un estúpid per enemic sempre tenim la sensació d'estar fent el ridícul.

62. Opasno je kada steknemo glupana za neprijatelja jer su glupani obično štetniji od zlih ljudi. Štaviše, to je nezgodno u moralnom smislu: kada imamo glupana za neprijatelja, uvek imamo osećaj da ispadamo smešni.

134. Viure és trair.

134. Živeti znači izdati.

187. No esperis ni temis, i seràs perfecte.

187. Ne nadaj se i ne boj se, i bićeš savršen

441. I després de tot què? Ens hem de morir. No hi ha més remei

441. I posle svega, šta? Moraćemo da umremo. Nema leka.

Gràcies Pau, gràcies Dejan, gràcies Dragana, gràcies Branko, Mina, Maja, Anja i Tatijana.

Xandru Fernández

L'escriptor asturià convidat a les Jornades era Xandru Fernández. L'havíem trobat a través de Berta Piñán que l'any passat ens havia presentat la poesia asturiana. Un n'aprén molt d'organitzar tinglados d'aquesta mena. Jo, per exemple, que coneixia molt poca cosa de la literatura en asturià, ara tinc un bon llistat de noms i uns quants llibres a la tauleta de nit. Xandru és sobretot novel·lista, però també escriu contes, poesia, lletres de cançons per al grup Dixebra, articles i un blog, que és una meravella. Els nostres estudiants han traduït un parell de contes al croat i jo m'he dedicat aquests dies a traure l'entrellat a aquest poema del seu últim llibre de poesia Les vides incompletes. Aquest poema és el que obre el llibre i el títol, m'explica Xandru, fa referència a la nit del castell de focs de les festes de Xixón. De fet, mentre el traduïa em vaig trobar als primers versos amb uns voladores, que no sabia exactament què eren. Ho he traduït per eixides, que és com anomenem nosaltres els cohets que volen, però si algú té una idea millor s'accepten propostes.

LA NUECHE DE LOS FUEOS

Benditos los llamaos a la fiesta del asnu.
A mi nun m’invitaron: la ciudá
guarda n’álbumes de fieltru los rexistros, los nomes,
les imáxenes d’aquellos tiempos de circu y sortilexos,
de cais empedraes turriándose al calor de les castañes
y méndigos pintaos de sepia y oru nel estudiu d’un fotógrafu.

Por dalguna razón desconocida (yo nun soi
parte del xuegu) toi oyendo voladores y un bramíu de voces asombraes
celebrando un prodixu, el que seya.
La ciudá tien motivos secretos,
ocultes razones p’asombrar y asombrase
y dexar al estranxeru cola inorancia intacta
rascándose la frente.

Por dalguna razón desconocida toi sintiendo esa música
que s’asemeya bien d’ello al tornu d’un dentista
y que chisca a vafaraes la mio ventana, namás qu’otra ventana
entre la calorosa fartura de ventanes d’una ciudá cualquiera
nuna esquina d’Europa
llena de ropa tendío y xente fumando y glayíos d’asombru.
Esa música que nun sé qué conmemora,
dalgún ritual paganu, una victoria, la xornada de fiesta
d’un centru comercial: ye música con traces d’epopeya.

A lo menos, de xemes en cuando,
consigue quitame de la mente idees confuses
(un home sabiu nunca nun piensa na muerte,
un home sabiu en nada piensa menos que na muerte,
míreslo como lo mires son dos frases que nun dicen lo mesmo),
consigue yá de pasu disuadime d’intentar integrame,
confundime,
faceme pasar por ún más nesta ciudá que nun m’atraxo
pol so clima (inestable) nin pola so guapura (discutible)
nin por nenguna d’eses razones qu’asomen peles guíes pa viaxeros
prometiéndo-y al llector que sólo él va ser sensible al espectáculu.
Lo que nun consigue ye quitame de sentime un poco al marxe,
al baudite, poco menos qu’invisible
na confusa mariscada de sentimientos qu’equí nesta esquina d’Europa s’apiguña
como en cualquier otru llugar habitáu d’esti planeta
y s’arrama y se busca ruidosa y dibuxa
con escapismu de quirófanu
un güecu onde la mio sola figura encaxa guapamente
y onde voi tar por siempre, anque a esta ciudá
nun-y paeza necesariamente bona idea.



LA NIT DELS FOCS

Beneïts els cridats a la festa de l’ase.
A mi no m’han convidat: la ciutat
guarda en àlbums de feltre els registres, els noms,
les imatges d’aquells temps de circ i sortilegis,
de carrers empedrats torrant-se al caliu de les castanyes
i captaires pintats de sépia i or a l’estudi d’un fotògraf.

Per alguna raó desconeguda (jo no faig
part del joc) estic sentint eixides i un bramul de veus sorpreses
que celebren un prodigi, el que siga.
La ciutat té motius secrets,
raons ocultes per sorprendre i sorprendre’s
i deixar l’estranger amb la ignorància intacta
gratant-se el front.

Per alguna raó desconeguda estic escoltant aquella música
que s’assembla força al torn d’un dentista
i que esguita a bafarades la meua finestra, que no és més que una altra finestra
entre el tip calorós de finestres d’una ciutat qualsevol
en un racó d’Europa
plena de roba estesa i gent que fuma i crits de sorpresa.
Aquella música que no sé què commemora,
algun ritual pagà, una victòria, el dia de festa
d’un centre comercial: és música amb traces d’epopeia.

Si més no, de tant en tant,
reïx a treure’m de la ment idees confuses
(un home savi mai no pensa en la mort,
un home savi en no res pensa menys que en la mort,
t’ho mires com t’ho mires són dues frases que no diuen el mateix),
reïx de passada a dissuadir-me de mirar d’integrar-me,
confondre’m,
fer-me passar per un més en aquesta ciutat que no em va atraure
pel seu clima (inestable) ni per la seua bellesa (discutible)
ni per cap d’aquelles raons que ixen a les guies de viatges
i prometen al lector que només ell serà sensible a l’espectacle.
El que no aconsegueix és fer que no em senta una mica al marge,
sense rumb, gairebé invisible
dins la confosa mariscada de sentiments que ací, en aquest racó d’Europa s’amuntega
com en qualsevol altre indret habitat d’aquest planeta
i es vessa i es busca sorollosa i dibuixa
amb escapisme de quiròfan
un buit on només la meua figura hi encaixe perfectament
i on hi seré sempre, encara que a aquesta ciutat
no li semble necessàriament una bona idea.

Séchu Sende

S'han acabat les Jornades. Tots els convidats se n'han anat i nosaltres ja comencem a preparar les de l'any que ve. El nostre recorregut per les cultures i llengües iberoromàniques continuarà l'any vinent i l'altre i l'altre fins que la República Iberoromànica de Zadar arribe a parlar totes les llengües que allà on es parlen semblen les llengües més difícils del món. Que el gallec és la llengua més difícil del món ho explica Séchu Sende al seu llibre Made in Galiza, un llibre de contes molt breus que fa de la sociolingüística tema literari.

Séchu és poeta i novel·lista, també havia tingut un circ de puces i és un promotor incansable de l'ús del gallec. A Zadar va trobar un gal·lès i una bòsnia que entre ells parlaven gallec i els va entrevistar (podeu veure el vídeo al seu blog) i també va trobar un altre xic de Bòsnia que escrivia poesia en gallec a la manera dels Seis poemas gallegos de Federico García Lorca. Ell que va fer mans i mànigues per ensenyar-nos diversos mètodes per aprendre gallec, passant per la hipnosi, les drogues, l'espiritisme va poder comprovar que a Zadar el gallec no és la llengua més difícil del món. Llegiu vosaltres mateixos el conte, que no traduïré i jutgeu:

A LINGUA MÁIS DIFÍCIL

Naquel país, pequeno e practicamente descoñecido, había xente que tardaba anos e anos en se botar a falar na súa lingua.

Ninguén puido explicar nunca -nin os científicos da National Geographic, que foron os últimos en estudar a lingua de cabo a rabo- por que, mentres nas máis de 5.000 linguas do planeta a xente comeza a falar as primeiras palabras arredor dos 13 meses -de media, aproximadamente-, nesta lingua moita xente tardaba anos e anos e nalgúns casos máis anos en comezar a pronunciar as primeiras sílabas.

Descubriuse mesmo xente que nunca chegou a falar na súa lingua, na súa precisamente, e que, por outra parte, non tivo problemas para se iniciar e chegar a falar con fluidez outros idiomas, o que demostraba a fantástica dificultade da lingua daquel país único no mundo.

A xente que nunca chegaba a falala explicaba, na madurez ou na senectude das súas vidas e por tanto cando xa chegaran a reflexionar profundamente sobre o problema, que non se atrevían a falar a lingua porque aínda non estaban preparados; ou levando a man á cocorota e rascando co dedo índice dicían que lles parecía imposíbel ou que xa era demasiado tarde; ou, cunha vaga esperanza e confiando nas xeracións vindeiras, dicían A ver se os meus fillos o conseguen.

Dábanse algúns casos extraordinarios, si, de nenos e nenas precoces na aprendizaxe e uso do seu idioma, que chegaban á escola falando na súa lingua, se ben eran excepcións que confirmaban a regra: unha porcentaxe mínima entre a inmensa maioría dos que, acabados os estudos obrigatorios e mesmo os universitarios, non conseguían botarse a falar no idioma daquel inaudito país.

A xente que conseguía, por fin, algún día, e a pesar de todo, falar a lingua, animaba o resto a esforzarse un pouco máis, explicaban que si, que era posíbel, que supoñía un traballo considerábel, sobrehumano nalgúns casos, mais que o esforzo ao final pagaba a pena pois non todo o mundo podía dicir que era quen de falar a lingua máis difícil do mundo.

Era tan difícil que nas escolas mesmo había profesores e profesoras que non conseguían falala.

Era tan, tan difícil que case ninguén lle chamaba polo seu nome, por poñer o caso dunha palabra de uso común e corrente, ao cuberto cóncavo co que se come a sopa.

Era tan, tan, tan difícil que algunha xente nin sequera conseguía dicir Bo día, Ola, Boa noite ou Adeus.

Era unha lingua tan extremadamente difícil que mesmo había xente que, dada a dificultade e a frustración, acababa emigrando para outros países onde aprender a língua non fose un problema.

Aragonesament valencià

El professor José Enrique Gargallo de la UB era el primer convidat de les nostres Jornades que va arribar i ha estat el primer que se n'ha anat deixant un buit d'aquells que fa goig de tenir quan se'n va algú amb qui has aprés i t'ho has passat bé, perquè saps que el buit és ple de bons records. José Enrique Gargallo és professor de Filologia Romànica a la Universitat de Barcelona, coordinador amb Maria Reina Bastardas d'un magnífic Manual de lingüística románica, i d'altres obres relacionades amb aquesta disciplina; però Gargallo és, sobretot, un amant de les paraules i de la seua història, un valencià de l'Alt Millars, aragonesament valencià, com li agrada dir. Parlar amb ell, escoltar-lo, és descobrir els sentits profunds dels mots i les seues peripècies.

L'haguéreu vist emocionar-se en trobar mots d'origen romànic en el croat de Zadar! Caminàvem per la ciutat amb els ulls esbatanats buscant els noms de les coses que ací van deixar el dalmàtic i el venecià, com qui busca en la fesomia d'un xiquet que s'assembla a sa mare els trets que l'acosten als oncles i les ties.

Gargallo vingué per parlar-nos de les nostres llengües, les que es parlen als territoris de l'antiga Corona d'Aragó. El títol de la conferència era aquest: Català, aragonès, castellà... Recorregut per la diversitat romànica a la riba occidental de la Mediterrània. A partir d'aquest títol, el professor ens va situar en aquells indrets on aquestes llengües tenen contorns difusos: l'Alguer, Benasc, la Puebla de Arenoso... el seu poble. Els parlars d'aquests llocs i d'altres que també van aparèixer viuen entre dues aigües, en terres de frontera. El català de l'Alguer en contacte amb el sard i l'italià i també el castellà, d'on agafa paraules, girs que ens el fan alhora proper i exòtic, com l'amic que se'n va anar i quan retrobem no ha deixat de ser el mateix, però ja és diferent. El benasquès, tan fronterer que és inclassificable, un pont entre el català i l'aragonès. I el castellanoaragonès de la comarca de l'Alt Millars, el xurro dels altres valencians, que és la parla de casa de Gargallo. En arribar a aquest punt, el professor parla més que mai des de l'emoció, sense oblidar el rigor filològic, i recorda que al seu poble, com al meu, hi ha una manera d'anomenar el crepuscle vespertí preciosa: "a poqueta/boqueta nit", al meu, "a poquica/boquica noche", al seu. Una manera d'anomenar el capvespre tan bonica, com les horabaixes que hem compartit aquests dies a l'Orgue del mar de Zadar. I com aquest, molts altres mots que fan del castellanoaragonés d'uns valencians i del català d'uns altres, dues llengües diferents, però que es toquen, que es fan regals, que comparteixen girs, metàfores i refranys que els van venir un dia de més amunt, des de punts diversos dels Pirineus, seguint el curs dels rius, que es van quedar a viure a la riba del Millars o que van seguir el seu camí fins a la mar de la Plana i de l'Horta.

Noves Jornades

La setmana que ve se celebren les III Jornades de les Llengües i Cultures Iberoromàniques. Si l'any passat els convidats van ser els poetes Gonzalo Navaza, José Daniel Espejo, Maria Josep Escrivà i Berta Piñán, enguany la cosa va de narradors. A partir de dilluns tindrem entre nosaltres Màrius Serra, Séchu Sende, Xandru Fernández, Inma Luna i José Luis Peixoto. Cinc narradors, que també són enigmistes, poetes, traductors i moltes altres coses, en cinc llengües diferents: asturià, castellà, català, gallec i portugués. De cadascun d'ells, els nostres estudiants han traduït dos o tres contes al croat. Les traduccions les presentarem dimarts 12 a l'Arsenal de Zadar, en una lectura en què participaran tots cinc. De com anirà aquella nit, n'informaré en aquest blog, tal com vaig fer l'any passat i, amb el permís dels autors, penjaré alguns fragmens. De moment, us deixe enllaçats als seus noms els seus blogs, per anar fent boca i us convide a tots els que estigueu més o menys prop d'aquest racó de la costa adriàtica o als que sigueu capaços d'improvisar un viatge així com qui no vol la cosa.

Post Scriptum:

aquests són els cartells que hem fet enguany per a les jornades.

Illa

La setmana passada ens vam ajuntar amics, estudiants i professors de la Universitat de Zadar per llegir poesia al nostre bar de capçalera, a Varoška Ulica. La nit estava dedicada a la poesia illenca. Alguns dels nostres estudiants es van encarregar de fer la lectura en català i en croat dels poemes que havíem triat. Un dels poemes era aquest de Marià Villangómez que deixe ara ací, a l'ampit d'aquesta finestra, com a regal de Sant Jordi pels lectors d'aquest blog. Després de la lectura vam beure i menjar pomada, herbes eivissenques, sobrassada i altres coses delicioses que uns amics ens havien portat de Menorca i Eivissa.

La traducció, com sempre, l'he d'agrair al company Nikola Vuletić i als altres amics que ens acompanyaven la nit que el traduírem, mentre el Barça rematava al Bayern de Munic amb la poesia de les cames d'Iniesta.

1

De llevant a ponent, de tramuntana

a migjorn, dolç o irat el vent la creua.

Clares ones o empentes fredes, dures,

vénen d'arreu contra penyals i sorra.

Camps cenyits per la mar. Un escampall

de cases, i camins que sota el càstig

en la pau les assoleixen. Tot de llum,

el cel, potser, i la nit, potser amb estrelles,

abracen, ample pont, la terra breu

i una mar que s'allunya i es perd. Illa.

El teu fang, cos d'amor, per bé que absent,

és fang d'aquesta terra i aquesta aigua.

Vaig ser el mateix per al meu doble afecte.

El vostre gest igual, la vostra veu.

Aquest vent que amb els teus cabells jugava

ara travessa, amor que arrabassaren

uns altres vents més forts, la musical,

ungida copa que els pins alcen; vola

amb l'olor coneguda de les herbes.

Una elegia tàcita tremola

per vessants i per planes, i l'enyor

va amarant tots els buits que tu deixares.

Enyor del teu cos viu a l'aire nu;

d'una tomba, després, dins de la terra.

1

Od levanta do zmorca, od tramuntane

do juga, vjetar ga prelazi tih ili ljut.

Bistri vali i rekeše hladne, tvrde,

sa svih strana pristižu na stijene i žal.

Polja pritrujena morem. Razasute

kuće, i staze što pod refulima k’o

i za utihe dopiru do njih. Sjajno

nebo, možda, i noć, možda zvjezdana,

grle, poput mosta široka, šaku zemlje

i more što izmiče i gubi se. Otok.

Blato ti, tijelo ljubavi, premda odsutno,

blato je ove zemlje i ove vode.

Takav sam ja, zbog dvostruke mi ljubavi.

Isto vam je držanje, isti vam je glas.

Ovaj vjetar, što ti se igrao s kosom,

sad prodire kroz zvučni kalež borova,

što je poput ljubavi opustošene

nekim drugim, jačim vjetrovima; leti

poput dobro znanoga mirisa trava.

Prigušena tužaljka lagano drhti

preko padina i dolina, a čežnja

potapa sve praznine što ti òstavi.

Čežnja za živim ti tijelom na golom zraku;

a potom za grobom, dolje u zemlji.

Propietats de l'Ikea

PROPIETATS DE L’IKEA

Apuntaràs el preu d'un moble,
i tindràs el preu del teu moble,
i el voldràs, per a sempre el moble,
i patiràs, no el muntaràs,
i aniràs sempre a genollons,
et sobrarà sempre una peça.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs muntar el moble
i seguiràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t'han parit per a dormir:
et pariren per a muntar
en la llarga nit el teu moble.
Tu seràs la peça furtiva,
la peça furtiva i amarga.
Ja no sabràs on van les baldes,
ni els cargols amb forma d’estrella
del teu moble, i és un desfici.
Miraràs d’encastar els pius
de suro sense trencar la taula:
faràs un moble, gemegant
si no encaixa la polleguera,
fusta amunt i collons amunt,
una tossuda decisió.
I tot serà, després, silenci.
Car no tindràs la peça justa,
la perdràs en el moment just.
I buscaràs la teua peça
entre els racons durant molts dies,
car buscaràs honestament,
iradament, sense esmentar
la mare del que ha dissenyat
cada peça del fotut moble.
Potser t’estafen o potser
se'n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no tens moble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
reclames decididament.

Belgrad era una festa

Faltava poc per agafar l'avió de tornada i caminava amb Àngel Igelmo pel Kalemegdan de Belgrad. Contemplàvem l'aiguabarreig dels rius Sava i Danubi i recordàvem els dies passats a la ciutat amb altres quatre joves poetes Jaume C. Pons Alorda, Pau Vadell, Joan Tomàs Martínez Grimalt i Joan Fullana. Belgrad havia estat una festa. Convidats pel col·lectiu de joves poetes serbis Treći Trg en una trobada coordinada pel lector de català, Pau Bori, ens vam lliurar a la vida intensa i a l'abraçada amb tota la gent que ens va estimar durant quatre dies i que, amb nosaltres, va estimar la poesia catalana, la nostra i la dels mestres que vam citar (Estellés, Blai Bonet, Palau i Fabre, etc). Des del mirador del Kalemegdan contemplàvem els rius sense veure'ls, teníem la impressió que no ens calia la visita turística perquè havíem arribat a tocar una altra dimensió més pregona en aquella ciutat. Havíem recitat en quatre llocs diferents, havíem parlat amb escriptors, traductors i estudiants i ens havíem begut l'ànima que s'amagava dins d'una ampolla de rakija de vint anys. Havíem trobat el bar que ens agradava, on vingueren més de dues-centes persones a escoltar-nos i a exhaurir les existències. Belgrad havia estat una festa, un aiguabarreig de la poesia sèrbia i catalana, potser, irrepetible.

Tornar

De sobte, has conduït durant tres hores, apareixen darrere d’una corba. L’horta i la mar sota la llum blaneta del capvespre. Les grues, les urbanitzacions, els tarongers, els campanars i les cúpules blaves. Algú et demana si estàs emocionat amb to sorneguer i et fas l’indiferent. Resulta que sí. T’emociona tornar a casa i saber que se t’encongirà l’òrgan que bombeja sang i metaforitza els sentiments de l’espècie en flairar l’olor de tarongina que a principis de març ja ho ompli tot, que maleiràs la destrucció implacable del paisatge que has vist des que nasqueres, que somriuràs recolzat a la mateixa barra del mateix bar de tota la vida en escoltar el renec quotidià, que escolliràs d’entre tots els àpats possibles aquells que més vegades has paladejat precisament perquè el que t’interessa és activar el reconeixement del que és familiar, que abraçaràs amb efusió excessiva els cossos coneguts amb somriures d’orella a orella i que et deixaràs portar sense escrúpols pels territoris de la nyonyeria més embafadora. Després, quan ho vols escriure te n’adones que això no pot ser, que tornar a escriure sobre el reconeixement, sobre el retorn, et duria per camins que la tradició ha asfaltat milers de vegades amb tones de tinta i que, per molt que t’agradaria, fóra inútil evocar Argos i la ferida d’Odisseu. Tanmateix saps que hi ha molt poc més, que escriure és reescriure i que això també és un lloc tan comú, com el sofà on t’estires a veure com vint-i-dos senyorets amb pantalons curts corren darrere d’una pilota, com també és un lloc comú voler dir que aquest retorn és únic perquè és el teu i és precisament això el que t’empeny a explicar-lo, com aquella altra vegada que abans encara de tornar vas escriure uns versos en què imaginaves la primera tornada després d’una llarga absència. No obstant això, no t’estàs d’escriure, perquè fa temps que saps que aquella corba que s’obre en un revolt de l’AP-7 havent passat Sagunt et demana unes línies, de la mateixa manera que fa uns anys t’ho va demanar la tornada a casa en trenet.

Viatge

A recer del jorn contemplaré, pare,
vostra solemne mansió servada.

Hauré caminat fins esdevenir
desimatge corba d’itinerari.

Hi ha l’olivera, hi ha el gesmiler,
hi ha les andanes de llibres i plàtans.

Si fos dissabte no compreu diari
jo faré el viatge de casa a la plaça.

La nit (abans) de Sant Josep

LA NIT (ABANS) DE SANT JOSEP

Traginàvem la por de masclets i femelles
O només el traüll de mans volent encendre
Traques com els xics grans, o disparar castells,
Anar a despertar el veïnat amb trons.
Volíem dormir poc, trastejar al casal,
Ajudar a les dones que feien xocolate,
Llevar del mig cadires i taules per al ball,
Embastar els ninots i estovar bé l’arena.
No teníem cap pressa de veure-los cremar,
Car molava molt més vetlar tota la nit
Incandescent del díhuit, embriacs de coets.
Anàvem alterats amb cafeïna amb gas
Escolant temps abans de l’hora de l’arròs
Nebulós que cuinaven abans d’eixir el sol.
Furtàvem a grapats cacaus que rosegàvem
Lacerantment desperts fins que l’ombra materna
Aplacava l’espit i oblidàvem el foc.
Maleíem esclats en sentir-los al llit,
Eixíem al carrer amb la brusa i la son,
Saquejàvem els trons, conqueríem el foc.

Aquest poema, amb més o menys canvis, el vaig escriure l'any passat per al llibret de la Falla Mossén Sorell Corona per encàrrec de l'amic Rubén Tello. La Falla Corona és una d'aquelles falles que fan pensar que hi ha esperança, perquè hi ha idees. Una falla que aposta per la innovació, pel risc i per la reflexió, al mateix temps que no oblida que es tracta d'una festa (l'altre dia hi vaig ser al casal i ho puc corroborar). Aquest any, l'amic Tello m'ha tornat a demanar de col·laborar en el llibret i ho he fet per partida doble i amb molt de gust. Sempre he pensat que les falles podien ser d'una altra manera, sense deixar de ser tan divertides com són, i gent com el meu amic ho demostra cada any a qui vullga escoltar-los. Si hi sou per València aquests dies passeu-vos pel carrer Corona, a l'alçada de la Beneficència, i feu-los una visita. Val la pena.

La neu a Zadar i a Brač

Fa uns dies va nevar a Zadar. La neu al costat del mar, almenys del nostre mar, és sempre un element bellíssim i inquietant. Va nevar tota la nit i les finestres es van obrir de bat a bat i capcirons infantils s'hi atansaven il·lusionats. Les places i els carrers s'ompliren de gent que jugava amb l'element blanc i feia fotos del fenomen insòlit o infreqüent. Feia, em van dir, cinc o sis anys que no nevava sobre les pedres blanques de Zadar. La neu, l'endemà al matí cobria les alzines i les palmeres de la riba de Zadar, els turons de les illes del davant, les teulades i els paviments. La neu convidava al joc, però també al renec. La senyora que ens neteja al despatx m'ho va dir: "la neu és molt bonica... a les fotos". En aquesta precaució hi havia la por al fred de la gent de les illes, que viu pendent del temps tot l'any, amb por de les glaçades, dels vents i de les pluges torrencials i de les sequeres...

L'any passat ja vaig penjar un poema del poeta Zlatan Jakšić, de l'illa de Brač, que fou professor de literatura russa en aquesta Universitat. Al calaix se'm va quedar un altre poema llarg, que parla d'una nevada en un poble illenc. Un poema que és com una lletania de to popular que reflecteix la por atàvica dels illencs als oratges descarnats de l'hivern.

__

LA NEU A BRAČ

Verema, judici final i neu,
el mateix si fa no fa
que a un poble de Brač,
que a una família illenca,
fan anar de pressa.

Car quan la neu s’arremolina, qui t’ajudarà,
a ta casa, sota la neu, qui vindrà;

qui guaitarà per la finestra quan neve sense parar?
Qui calmarà els vells quan comencen a tremolar
i a contar que vet aquí
quan nevà tres dies i tres nits
i per la Candelera va arremolinar
cap a la vora del mar,
quan es trencà el vell ametler
i el mar es gelà a la badia
quan morien tants ases
i l’Ave Maria no sonà durant tres dies.

Que deslliuren el Senyor i la Mare de Déu,
de tanta i tanta neu
a aquest pobre poble
per qui seria el mateix
que la fi del món...


I per això tothom
amb més tràfec que a la verema
s’hi posen a la feinada:
els baguls desembalen,
armen els llits
treuen de la naftalina
mantes, abrics, tabards,
cada dona s’embolica amb una bufanda
i els nens semblen fards.
Neva...
un gos udola a la plaça,
ningú es renta a la casa,
només es fa foc
i es busquen grans garbes de llenya.

Neu, neu...
i després por,
la gran por...
Recorda, home, que eres pols
com aquesta neu
sobre la qual se’t pot
el genoll, girar
i la mà, trencar
la sang se't pot gelar
i la gola, callar;
i pots caure malalt pels temps dels temps
i quedar-te sense ruc en un tres i no res.


Des de la muntanya s’escolten els llops,
al voltant del poble corren els dimonis fumadors,
els vampirs amassen les botxes,
els diables pengen als caramells!

Quin món tan feixuc
en el qual la neu
és una creu
per a la bèstia,
per a l’home,
per al xiquet,
i l’hort fa malbé!

I el malalt
que està allitat
quan neva
res no espera.
Car al malalt
que està allitat
la neu a Brač
se l’endurà,
i s’escolta
al costat del taüt:
i què vols fer?
— no som ningú.

SNIG NA BRAČU

Jematva, sud svita i snig
deboto je isto
za jedno braško misto,
za jednu brašku fameju
uvalit u maneju.

Jer kad snig zamete, ko će ti pomoć,
ko će ti u kuću po snigu doć;
ko kroz ponistru povirit kad stane mest?
Ko starce umirit kad se počmedu trest
i govorit kako je nikada
tri dana i tri noći snig pada
i zame sve do u more
na dan Gospe kandalore,
kad se stara umendula slomila
i more smrzlo u vali,
kad su pusti tovari krepali
i Zdrava Marija tri dana ni zvonila.

Slobodi Bože i blažena Gospe
da se toliki snig prospe
na ovo jadno misto
to bi bilo isto
ka svita smak…

I zato se svak
žveltije nego u jematvi
na posal veliki daje:
bavule raspakaje,
posteje armaje,
sukance, kapote, jakete
vadi iz naftaline,
ženske se zamotaju u šjaline
i dica sličidu na pakete.
Snig pada…
na pijaci pas zavije,
niko se u kući ne umije,
samo se oganj loži
i išću debele bije.

Snig, snig…
i onda strah,
veliki strah…
Spomeni se, čoviče, da si prah
ka i ovi snig
na kojemu ti se može
kolino obrnut
i ruka puknut
može ti krv zatrnut
i grlo zamuknut;
možeš betežan za sve vike postat
i bez tovara u minut ostat.

Vuci se iz Like čuju,
macići oko sela putuju,
ukozlaci balote misidu,
vrazi u musuriman visidu!

Težak ti je ovi svit
na kojemu snig
ostavja bilig
beštiji,
čejadinu,
ditetu,
i u ogradi šćetu!

A za onega
ki je zalega
snig kad pade
već nima nade.
Jer onega
ki je zalega
snig na Braču
odnese ga,
pak se čuje
kraj kasila:
ća se može?
- viša sila!

Angelí Castanyer

Angelí Castanyer va publicar el 1954 Miratge, el seu únic llibre de poemes, a l'exili de París. Republicà, valencianista i d'esquerres la informació que circula d'ell als papers i a la xarxa diu que fou col·laborador de revistes com Germania, Nostre Teatre, Taula de Lletres Valencianes, el Camí, el Timó i El País Valencià; signatari de les Normes de Castelló; negociador actiu de l'estatut d'autonomia valencià i que, durant la guerra, va ocupar diversos càrrecs en representació del Partit Valencianista d'Esquerra. Castanyer va deixar València i va eixir amb l'Stanbrook, l'últim vaixell que va salpar del port d'Alacant, cap a l'exili. A París, on s'hi va estar fins el 1970 quan va tornar a València va publicar Miratge que conté aquest poema dedicat a la ciutat llunyana i perduda. El poema és més voluntariós que efectiu, però té alguna que altra troballa curiosa i no deixa de ser un document més de tota la poesia que ha generat la ciutat de València, bona i dolenta, més o menys circumstancial, que a mi tant m'interessa.

EN LA NIT DESÈRTICA

Ai València... València!
La de la rosa fina? La de la col rumbosa.
Femella i gran femella; femella esmaperduda
en la borda entelèquia d'un etern desficaci.
València enlluernada de soroll i de traques!
Estampa ruquerola d'una potencia absurda,
la salvatge potencia
d'un poble que s'enlaira de folla egolatria
entre els versets insípids de l'Auca Falaguera...
Ai València, València... El Corn de l'Abundància?
El jou de la vergonya que un tall de cids campeadors impúdics
han pres per bandolera.
València enforfoguida, València abofegada de gorja i de rialles...
baix la pota brusenta de la egua bravía.
Oh l'imperi fal·loric del cabdill immutable,
eixe cabdill de sempre, sempre el mateix, i sempre
adorat dels mateixos.
I el poble? Pobre poble!
Equació insuperable d'una ciència inoïda,
que fa escut a tothora de sa brusa hortolana
amb un posat ingenu que rebenta les pedres;
amb un badoc migriure que crema les entranyes;
sempre immers, de bon grat, sota la boira cínica
d'una cultura pràctica,
d'una ignorància útil...
I mentres tant, oh glòria,
oh glòria inverosímil dels faustes troglodites!
Oh la docta, la culta, la malva poesia
de la flor fredolenca,
de la flor consentida sobre el vell cementeri,
la flameta grogusa de la nit calculada:
sotanes infal·libles
i smokings impecables,
en una rumba seria
d'estirp ordenadora...
Ai València, València... La Moma t'enverina...
i la Verge t'empara.
Sant Josep, crea l'obra;
Sant Vicent, fa el miracle;
i la creu i l'espasa -pensat i fet? oh glòria!
completa el sortilegi:
sortilegi implacable de l'etern mata-mòros...
I aixina serà sempre? Aixina serà sempre.
Que la pàtria -que diuen,
ja no és més i només que una immensa
contrada delitosa,
on el Pare Fal·lòria
-escull inimitable de la gràcia legítima-
enfila amb tot silenci
son ventre a ras de terra...
i mesura i sospesa
amb fúria de golafre la fresca encarnadura
de la col poderosa.
De la col poderosa...
...i de la rosa fina, la càndida assutzena,
el gesmil i la murta, el llorer i l'alfàbega...

Coses de Cortázar que m'acompanyen, i 3

El tercer text és la nota preliminar titulada "Nota" al volum Poesía de Pedro Salinas (no dic "antologia" perquè deia Cortázar que la "palabrota" l'incomodava, tot i que ell sabia que d'això es tractava, d'una antologia). El llibre el va editar Alianza Editorial en 1971 i jo vaig comprar el 12 de gener de 1998, encara adolescent, la dotzena reimpressió en la col·lecció "El libro de bolsillo". Faltava un mes per al catorzé aniversari de la seua mort. És clar que el que jo estava comprant era un llibre de poemes de Pedro Salinas, però poques vegades m'ha passat el que em passà aleshores: em va fascinar la "Nota" preliminar i sempre que torne a Salinas, em passege per aquesta antologia i torne a llegir-la. Va el final de la "Nota":

"En Salinas la inteligencia también hace el amor, y su don poético que es, como siempre, el de establecer las relaciones más hondas y más vertiginosas posibles aquí abajo entre las formas del ser, para cazar, para poseer ontológicamente la realidad huyente, procede desde y en el amor. Cuando Salinas le habla a una mujer, le está hablando a todo lo que ella le da a ver, a todo lo que nace a partir de ella por el solo hecho de ceder o negarse a su pasión. Catulo y Dylan Thomas y Cesare Pavese y Paul Eluard lo supieron mejor que los dómines de turno; ojalá también ustedes, lectores de esta poesía, hombres de un tiempo que ha roto por fin tantos tabúes idiotas, tantos géneros y casillas y altos y bajos y blancos y negros. Alguna noche de vino y de hierbas fumables, con The Soft Machine o John Coltrane afelpando el aire de reconciliación y contacto, lean en voz alta los poemas de Salinas, dibujen en un oído cegado por la tina de imprenta ese árbol de poesía que Rilke sintió en el canto de Orfeo. No sé de mejor manera de pagar una larga deuda y recibir a la vez mucho más, infinitamente mucho más de lo que damos."

I ja que hi som, no em resistisc a copiar un altre poema de Salinas.

Amiga

Para cristal te quiero,
nítida y clara eres.
Para mirar al mundo,
a través de ti, puro,
de hollín o de belleza,
como lo invente el día.
Tu presencia aquí, sí,
delante de mí, siempre,
pero invisible siempre,
sin verte y verdadera.
Cristal. ¡Espejo, nunca!

Coses de Cortázar que m'acompanyen, 2

Rayuela, 68

Apenas él le amalaba el noema, a ella se le agolpaba el clémiso y caían en hidromurias, en salvajes ambonios, en sustalos exasperantes. Cada vez que él procuraba relamar las incopelusas, se enredaba en un grimado quejumbroso y tenía que envulsionarse de cara al nóvalo, sintiendo cómo poco a poco las arnillas se espejunaban, se iban apeltronando, reduplimiendo, hasta quedar tendido como el trimalciato de ergomanina al que se le han dejado caer unas fílulas de cariaconcia. Y sin embargo era apenas el principio, porque en un momento dado ella se tordulaba los hurgalios, consintiendo en que él aproximara suavemente su orfelunios. Apenas se entreplumaban, algo como un ulucordio los encrestoriaba, los extrayuxtaba y paramovía, de pronto era el clinón, las esterfurosa convulcante de las mátricas, la jadehollante embocapluvia del orgumio, los esproemios del merpasmo en una sobrehumítica agopausa. ¡Evohé! ¡Evohé! Volposados en la cresta del murelio, se sentía balparamar, perlinos y márulos. Temblaba el troc, se vencían las marioplumas, y todo se resolviraba en un profundo pínice, en niolamas de argutendidas gasas, en carinias casi crueles que los ordopenaban hasta el límite de las gunfias.

Coses de Cortázar que m'acompanyen, 1

Dijous farà 25 anys que va morir Julio Cortázar en París i la blogosfera ha començat a donar testimoni. Jo també espere l'edició dels inèdits de Cortázar que anunciava El País fa uns dies i, mentrestant, recorde tres textos de Cortázar que m'han acompanyat durant molt de temps. Això no vol dir que siguen els que més m'agraden, ni els que considere millors, només que són tres textos que, quan pense en Cortázar, em vénen al cap. El primer és El perseguidor, l'homenatge de Cortázar a Charlie Parker. Sobre aquest conte es va publicar un article quan treballava al Diari de l'Ateneu de Sant Cugat en una secció de literatura que signava un individu bicèfal que es feia dir Pîp. L'article em sembla una mica ingenu, o exaltat si voleu, però em fa gràcia penjar-lo, amb el permís de Pip.

El jazz

Hi ha un conte de Julio Cortázar que és el Jazz. El va escriure després de llegir la notícia de la mort de Charlie Parker: “Fue una iluminación. Terminé de leer ese artículo (que anunciaba la muerte de Charlie Parker) y al otro día o ese mismo día, no me acuerdo, empecé a escribir el cuento. Porque de inmediato sentí que el personaje era él (...) era lo que yo había estado buscando”.
Charlie Parker va ser un dels grans del jazz dels anys quaranta i cinquanta del segle passat. Creador del bebop amb Dizzy Gillespie, la seva mestria amb el saxo alt, que li valgué el sobrenom de Bird (recordeu el film d’Eastwood), i la seva vida marcada per les drogues, les depressions i les llargues estades als sanatoris, el van convertir en llegenda. Parker va morir a l’edat de 35 anys i totes les ressenyes biogràfiques recullen el comentari que va fer el forense: el seu cos semblava el d’un home de 60.
Era el 12 de març de 1955. Un o dos dies després, Cortázar, que estava buscant un personatge, va llegir al diari la notícia de la mort de Parker, a qui admirava com qualsevol amant del jazz. Havia trobat el seu personatge. Li va canviar el nom pel de Johnny i va escriure El perseguidor.
El perseguidor va aparèixer publicat el 1959 al llibre Las armas secretas, amb quatre contes més, el que donava el títol al recull, Cartas de mamà, Los buenos servicios i Las babas del diablo; però el que marcava el punt d’inflexió era el que havia començat a escriure com a homenatge a Charlie Bird Parker.
El perseguidor explica la història de Johnny, un músic de jazz, arruïnat, alcòholic i drogoaddicte, que viu amb una dona a qui ja no estima i que a dos dies de començar a treballar en un club ha perdut el saxo al metro de Paris. La història l’explica Bruno, el biògraf de Johnny, que mira d’ajudar-lo. Johnny explica la seva obsessió pel temps: “¿Cómo se puede pensar un cuarto de hora en un minuto y medio?”. El temps de tothom el marquen els rellotges, els ascensors, les parades de metro, però el temps del músic, que improvisa, creant noves melodies a partir d’una altra, s’allarga, és elàstic, va avant i enrere. Aquesta és la base del bebop de Parker i aquesta seria quatre anys després la base d’una altra obra de Cortázar que deu molt al jazz: Rayuela.
Augusto Monterroso va escriure que després de Cortázar ningú podia escriure sobre jazz. S’ha escrit, i molt, sobre i amb jazz després de i gràcies a Cortázar, però potser ningú més ha sabut escriure el Jazz.

Natalici

Hui fa un any que vaig obrir per primera vegada la finestra. L'any ha donat per obrir-la 55 vegades, 56 amb aquesta, que ja és del segon any, i per penjar fotos i poemes meus i d'altres, fer comentaris, conèixer gent, llegir altres finestres i sobretot per a viatjar. Un comença escrivint perquè viatja i acaba viatjant perquè escriu i ja em teniu a mi buscant poetes penjats de les parets per poder-los penjar al blog. Últimament, però, no en tinc cap a mà i a més crec que toca celebrar l'anyet de vida d'aquesta finestra amb un poema meu, que ja fa temps que no en penge cap.

Natalici

A les cuixes de Monica Bellucci

Va complir vint anys com qui compra pa
i en rosega el crostó camí de casa,
perquè sap que en poc temps s’assecarà.
Va fer vint anys un dia de ponent,
d’aquell ponent que asseca el pa i els cossos
que ixen del mar arrebossats de sorra.

Va complir vint anys abrusada i sola,
recolzada al bancalet de sa casa.
I va pensar, quan tenia vint anys,
que ja s’escapaven cap a la mar

tots els matins de la vida cuitats,
per por d’escaldar-se davant de casa.

Va deixar el refresc damunt la taula:
volia ser, dalt de la bicicleta,
com aquelles actrius italianes
de les pel·lícules de Tornatore.
Va fer vint anys i va anar a la platja
i va nadar fins que es va fer de nit
per por que se li abrusés la vintena
com un crostó de pa sota el ponent.

30 de desembre

Sobre els dracs

Dragons de la sort

Els dragons de la sort són un dels animals més rars de Fantasia. No s'assemblen gens als dragons corrents ni a aquells altres dracs que, com serpents enormes i fastigosos, habiten les profunditats de la Terra, hi escampen pudors i vetllen un tresor real o imaginari qualsevol. Aquests esguerros del caos solen tenir un caràcter maliciós o esquerp, unes ales membranoses com les dels rat-penats, amb les quals s'enlairen amb gran renou i matusseria, i escupen foc i fum. Per contra, els dragons de la sort són criatures de l'aire i del bon temps, criatures desenfrenadament jovials i, malgrat les seves dimensions colossals, lleugers com un núvol d'estiu. Per això no els calen ales per volar. Neden per l'aire del cel igual que un peix ho faria a l'aigua. Des de terra semblen llamps parsimoniosos. El més prodigiós d'ells és el càntic. La seva veu sona com l'esplèndid repicament d'una gran campana i, quan parlen en veu baixa, és com si se sentís de lluny aquesta campana. El qui ha pogut sentir-la, ja mai més no oblida aquell dia i en segueix parlant als seus néts.

"La història interminable", Michael Ende (trad. Francesca Martínez)

Cómo se pinta un dragón

nunca te quieras satisfacer

en lo que entendieres ( ),

si no en lo que no entendieres.

Cántico espiritual. I, 12


Multiplicador de sentidos, el poema es superior a todos sus sentidos posibles. Y aunque todos ellos nos hubieran sido dados, el poema habría de retener aún de su naturaleza lo que en rigor lo constituye, la fascinación del enigma.

La palabra poética ha de ser ante todo percibido no en la mediación del sentido, sino en la inmediatez de su repentina aparición. Poema querría decir así lugar de la fulgurante aparición de la palabra.
La palabra que de ese modo aparece está grávida de significación, contiene el sentido como posibilidad e infinitud, semilla del sentido, al igual que los lagoi spermatikoi, pensados por los estoicos, contienen las semillas —spérmata— del mundo.

Gime el logos por la encarnación. El logos es la antropofilia de lo increado.

Donde la sobriedad te desasiste está el límite de tu inspiración. (Hölderlin, carta de la primera estancia en Homburg, 1798-1800).

No se trata de que la obra sea breve o larga. No importa escribir poco o mucho. Importa tener la gracia o el don de la «abundancia justa», como quiere Lezama Lima en la «Plegaria tomista» de Tratados en la Habana.

En el Tao, la gestación es ya el nacimiento del ser humano. En la tradición china, la edad de un niño se contaba no a partir de su nacimiento, sino de su concepción.

También el poema nace al comenzar una larga gestación previa a lo que cabría llamar la escritura exterior. (Vive con tus poemas antes de escribirlos, dice en su bella lengua Carlos Drumond de Andrade.) En realidad, el poema no se escribe, se alumbra. Por eso suele aparecer como el Vicio Niño, Lao-tseu, que abandonó la matriz de la madre Lí (cuvo nombre teológico es Doncella de jade del Relámpago Oscuro) a los ochenta y un años.

La corrección nunca es corrección de lo esencial. En el proceso de escritura la palabra tanteante se va encontrando o se va engendrando a sí misma. La corrección consiste sólo en reajustes que la palabra esencial impone. El proceso prolongado al que el poema está sujeto para llegar a ser es el proceso sumergido o radicalmente interior de su gestación. El poema gestado es el poema natural. El poema sobrecorregido es un producto artificial, como una gestación fuera del útero.

En la cerámica china, el contorno aísla lo representado (fénix, murciélago, pez, dragón, rama de almendro) reduciéndolo a su soledad esencial. Loto, almendro, figura humana en meditación, sobre lo blanco, sobre el vacío esencial.

Escribir es una aventura totalmente personal. No merece juicio. Ni lo pide. Puede engendrar, engendra a veces en otro una volición, una afección, un adentramiento. Otra aventura personal. Eso es todo.

Sólo se llega a ser escritor cuando se empieza a tener una relación carnal con las palabras.

El canto del pájaro es líquido. También la palabra poética sólo se reconoce en su fluir.

La poesía no sólo no es comunicación; es, antes que nada o mucho antes de que pueda llegar a ser comunicada, incomunicación, cosa para andar en lo oculto, para echar púas de erizo y quedarse en un agujero sin que nadie nos vea, para encontrar un vacío secreto, para adentrarnos en una habitación abandonada cuya puerta se pueda cerrar desde dentro sin que nadie en el exterior sospeche que una puerta se disimula en el muro, v para estarse allí en el claustro materno, seguros y escondidos, sin que nadie aparezca, sin que nadie nos saque a la luz pública, desnudos e indefensos, nos saque y nos suplicie y nos repita la sorda letanía cotidiana, la letanía aciaga de la muerte.

Cuando, en el camino hacia la escritura, percibimos un ritmo, una entonación, una nota, algo que es, sin duda, de naturaleza radicalmente musical, algo que rernite al número y a la armonía, la escritura ha empezado a formarse. Escribir exige, ante todo, del oído una gran acuidad.

El espíritu es la metáfora de la infinitud de la materia.

Se escribe por pasividad, por escucha, por atención extrema de todos los sentidos a lo que las palabras acaso van a decir.

Crear, en suma, lo que es ya ruina, duración, la piedra fracturada; entrar no ya en el hoy, sino directamente en la memoria.

Ginebra, agosto de 1.992

José Ángel Valente

Elogi del drac

El drac és, per a mi, la imatge de tot allò que és exclòs, i allò que és exclòs retorna en forma d'amenaça, de força obscura, d'enemic. Tot procés civilitzador exclou i limita el seu domini sobre la natura, i sobre les més diverses facetes de l'experiència, el seu control sobre els impulsos primaris de vida i de mort comporta l'exili més enllà de la consciència i del llenguatge d'allò que és negat, i implica, per tant, sofriment soterrat, passió. I tot allò que queda fora, irreductiblement altre i desconegut, és associat a les forces del mal. El drac és el poder terrible d'allò que en nosaltres resta del que queda exclòs." "Si com a escriptora sento que les meves arrels s'enfondeixen en la sang del drac, com a dona no puc oblidar que el femení, més enllà de la pobra representació de la donzella salvada per l'heroi, ha quedat exclòs històricament de la nostra civilització i es troba, també, a la banda del monstre.

Sota el signe del drac, Maria Mercè Marçal

El lector adolescent

Als divuit anys llegia Salinas. I sempre hi torne. Salinas escrivia una poesia amorosa clara i pura, enlluernadora, que per un aprenent de lector i de poeta eren un mar net on capbussar-se. I a més, era un regal perfecte per fer a les xiques. Ací algú potser objectarà o em previndrà del perill de caure en la cursilada o, més valencianament, en la coentor. Ja ho sé, però parle dels divuit anys i recorde encara aquella frase de Massimo Troisi a l'ensucradíssima i altrament, o potser per això mateix, deliciosa pel·lícula Il postino: "la poesia no és de qui l'escriu, sinó de qui la necessita". El cas és que Salinas em va portar a conèixer un altre poeta que no he deixat de llegir tampoc, un dels grans. Parle, és clar, de Feliu Formosa. Formosa va publicar en 1986 Semblança, un llibre de poemes ordit amb citacions de Pedro Salinas. El lector, no tan adolescent, que era quan vaig començar a llegir Formosa va trobar una altra veu per escoltar atentament darrere el vidre i també dalt d'un escenari, com l'he vist més d'una vegada a l'Aliança Francesa de Sabadell, sa casa, als jardins de la Fundació Palau a Caldetes o a les llibreries de Sant Cugat. La veu de Formosa, la de poeta, llegit en silenci a casa, o la de rapsode quan llig els seus versos o els d'altres tenen la mateixa claredat meridiana que la poesia de Salinas i la d'altres mestres reconeguts per ell, com ara Brecht o Pavese. La claredat d'uns versos que fan que això d'escriure semble una cosa fàcil, sense ser-ho. L'adolescent que llegia Salinas i després va llegir Formosa i Brecht i Pavese estima encara aquest tipus de poesia que obre amples camins cap al fons de les coses. Ei, si pot ser.

EL ALMA TENÍAS...

El alma tenías
tan clara y abierta,
que yo nunca pude
entrarme en tu alma.
Busqué los atajos
angostos, los pasos
altos y difíciles...
A tu alma se iba
por caminos anchos.
Preparé alta escala-
soñaba altos muros
guardándote el alma-,
pero el alma tuya
estaba sin guarda
de tapial ni cerca.
Te busqué la puerta
estrecha del alma,
pero no tenía,
de franca que era,
entrada tu alma.
¿En dónde empezaba?
¿acababa, en dónde?
Me quedé por siempre
sentado en las vagas
lindes de tu alma.










SÓN AMPLES ELS CAMINS...

A tu alma se iba
por caminos anchos


Són amples els camins que, sota el sol,
van posar davant meu indrets feliços
on canta un gall rere una tanca amb heura,
que mig amaga arbres empolsegats
de pols urbana, i la teulada amb molsa.
Són amples perquè hi càpiga l'anhel
d’allò que vaig tenir sense saber-ho.
Ample és el pont, i molt alt. Allà baix,
els horts minúsculs, les barraques fràgils,
l’espantaocells, la casa emblanquinada,
i els oreigs que em penetren tan endintre.
És la visita que hom voldria estada:
són els camins oberts, els camins amples
vers l’ànima que encara no els sap tots.
Fem un descans vora la llar dels avis,
entre arbres nans i gespa discontínua.
Camins reals de l’ànima real,
camins de somni quan te’ls veig als ulls.

Donat i Anastàsia

Campanes criden a missa. Són les 18.25. Finestres obertes, la de l'ordinador també. El so de les campanes entra per l'esquerra. Al cap del carrer hi ha el fòrum romà amb l'església exclaustrada de Sant Donat. Sant Donat tampoc és sant. No per decisió de la cúria romana, com a mínim, sinó que ho és per aclamació popular. Donat fou el bisbe que, si bé no fundà l'església, la va convertir en el que és avui fa més de mil anys. L'església estava consagrada a la Santíssima Trinitat, però la brama va acabar consagrant-la al bisbe, a qui també s'atribueix l'arribada de les relíquies de Santa Anastàsia. Al campanar de la catedral de Santa Anastàsia els batalls repiquen enfollits. El campanar està al costat de Sant Donat i hom diria que és a aquesta església on crida a l'oració. És una qüestió de perspectiva. Mireu qualsevol fotografia i veureu sempre el campanar al costat de la planta rodona, panxuda, de l'església del bisbe. És l'estil que separa aquests dos monuments. L'un, mola circular d'estil prerromànic, l'altre, campanar a la italiana estilitzat i llarguerut, començat el 1452, però incomplet fins el segle XIX. Fan una parella curiosa, com de Quixot i Sancho, allà plantats enmig de la plaça del Fòrum, entre restes romanes per on passegen parelles i els xiquets juguen amb karts. Entre tots dos, com si s'amagara darrere d'un vel, l'absís de Santa Anastàsia ens gira l'esquena. No deixa de sorprendre que la façana, ordenada i harmònica de la catedral de Zadar no s'aboque a la plaça més gran, sinó que mire a una altra placeta molt més menuda que, aquesta sí, domina amb elegància, ensenyant-se vanitosa amb les quatre rengleres de falsos arcs i les dues rossasses que se'n foten de les peripècies que han de fer els visitants per traure-li una foto de cos sencer. Tot plegat té la seua explicació històrica i religiosa, però això ja és una altra història...

Willy Uribe

Durant el mes d'octubre, l'escriptor i fotògraf Willy Uribe es va estar a Zadar. No vam coincidir (nos vemos en mayo, Willy), però he tingut notícia de la seua estada ací llegint el seu interessant blog (aquesta foto l'he feta jo, que no sóc un professional):

http://www.unaimagenymilpalabras.blogspot.com/

Sicilia luntana

Ja fa uns quants anys que vaig viatjar a Sicília. Recorde l'arribada al port de Messina després de dos dies de viatge en tren des de Port Bou, el paisatge, també, de vinyes, oliveres i figueres de pala i la presència de l'Etna fins i tot en les platges negres i poroses d'Acicastello on hi havia les roques llançades per Polifem contra Ningú i el castell normand que havia estat de l'almirall Roger de Llúria i on hi havia el record, també, dels amors gongorins d'Acis i Galatea... De Sicília, però, no vaig portar cap foto, perquè els rodets arribaren velats a casa, però sí alguns llibres. Un d'ells, del poeta Ignazio Buttitta (Bagheria, Palerm, 1899-1997), de qui he traduït aquest poema, escrit mentre va ser fora de la seua estimada terra nadiua.


SICILIA LUNTANA

Comu ti chianciu
ora ca ti persi
Sicilia sfurtunata,
ca veniri nun pozzu
a vidiri la genti
di la me’ terra;
e li centu paisi,
e li milli jardini,
e l’occhi lustri
di la picciuttanza;
e li facci scavati
e nivuri di suli
de li vecchi jurnateri;
e l’occhi funni,
e li capiddi scioti
di lacrimanti matri
sutta nivuri scialli
all’antu di li porti
c’aspettanu li figghi.

Comu ti chianciu
terra mia luntana:
sbarracu l’occhi
e nun ti vidu mai;
strinciu li vrazza
e nun si cu mia;
chiamu, ti chiamu,
e mi rispunni sulu
l’affannu amaru
di ‘stu cori ruttu.

Canzuni di picciotti
e carrittera
pi li stratuna;
càudu e pruvulazzu
e li sipali
e ficudinnia
cu li giummu ‘ntesta;
occhi arrubbati
di picciotti schetti
tra pampini e ramagghi,
e cannistri d’aranci
e panara di racina
e quartaruna ‘ncoddu
cu la guccia fridda,
e vuci di luntanu...
“A ttia cu l’acqua!”.
E ciuri a li capiddi
e vampi nni lu celu
e Sicilia, Sicilia p’ogni banna.
Comu ti chianciu
terra mia luntana.


SICÍLIA LLUNYANA

Com et plany
ara que t’he perdut
Sicília dissortada,
perquè no puc venir
a veure la gent
de la meua terra;
i els cent pobles,
i els mil jardins,
i els ulls lúcids
de la jovenalla;
i els rostres xuclats
i negres pel sol
dels vells jornalers,
i els ulls fondos,
i els cabells desfets
de mares ploroses
sota xals negres
al llindar de les portes
que esperen els fills.

Com et plany
terra meua llunyana:
esbatane els ulls
i no et veig mai;
estreny els braços
i no estàs amb mi;
cride, et cride,
i em respon només
l’afany amarg
d’aquest cor trencat.

Cançons de xicons
i carreters
per les carreteres;
calor i pols
a les bardisses
i figueres de pala
amb el borrall al cap;
ulls furtats
de xiques verges
entre fulles i branques,
i cabassos de taronges
i paneres de raïm
i gerres a coll
amb la gota freda,
i veus de lluny...
“Aigua va!”.
I flors als cabells
i flames al cel
i Sicília, Sicília arreu.
Com et plany
terra meua llunyana.

Poemes a les parets: Trieste i Saba

A Trieste em vaig allotjar al carrer del Lazzaretto Vecchio, en un hostal ocupat durant la setmana per obrers, en un edifici fosc i humit. Tampoc us penseu, l'hostal estava bé, sense luxes, sense excessos, cobria les necessitats del turista de cap de setmana. El carrer del Lazzaretto Vecchio corre paral·lel al mar. Hi ha el mar, el passeig marítim, una carretera de quatre carrils, una illa de cases i el carrer on m'allotjava. En entrar-hi al carrer hi ha una placa que recorda uns versos d'Umberto Saba, del poema "Tre Vie". Diu Saba després d'aquests versos que Via del Lazzaretto Vecchio "ha una, una sola nota d'alegrezza/ il mare in fondo alle sue laterali". La resta són perfums de drogues i quitrà, comerços de xarxes i cordam i dones que cusen banderes. Avui ja no hi és tot això, sinó altres comerços que estaven tancats perquè era cap de setmana, una farmàcia que feia cantonada, dos cafès i una enoteca.


Els altres dos carrers del poema també tenen la seua placa. Via del Monte que "incomincia con una sinagoga e termina ad un chiostro" i on hi ha un cementeri hebraic on Saba recorda els seus morts, però on ja no s'hi enterra a ningú. L'altra, "la via della gioia e dell'amore" és la Via Domenico Rossetti que Saba recorda verda, però que cada dia és més ciutat i menys camp. Avui ja és del tot ciutat, però dóna a un jardí amb tot de busts d'il·lustres triestins entre els quals també hi ha el d'Umberto Saba.
Caminant des de l'hostal on m'allotjava fins a Via Domenico Rossetti em vaig adonar que havia travessat tota la ciutat, com feia el poeta en un altre poema que us copie traduït per Tomàs Garcés.



TRIESTE

Ho attraversata tutta la città.

Poi ho salita un'erta,

popolosa in principio, in là deserta,

chiusa da un muricciolo:

un cantuccio in cui solo

siedo; e mi pare che dove esso termina

termini la città.

Trieste ha una scontrosa

grazia. Se piace,

è come un ragazzaccio aspro e vorace,

con gli occhi azzurri e mani troppo grandi

per regalare un fiore;

come un amore

con gelosia.

Da quest'erta ogni chiesa, ogni sua via

scopro, se mena all'ingombrata spiaggia,

o alla collina cui, sulla sassosa

cima, una casa, l'ultima, s'aggrappa.

Intorno

circola ad ogni cosa

un'aria strana, un'aria tormentosa,

l'aria natia.


La mia città che in ogni parte è viva,

ha il cantuccio a me fatto, alla mia vita

pensosa e schiva.





TRIESTE

L’he travessada tota


i una costa he pujat,


al principi poblada, enllà deserta,


closa per un murell:


un racó on, solitari,


m’assec. On ell acaba


diria que s’acaba la ciutat.



Trieste té una gràcia


esquerpa. Si agrada


és com un minyonàs golut i aspre,


d’esguard blavís i mans balderes


per regalar una flor;


com un amor


amb gelosia.


De la pujada estant, veig cada església


i els carrers descobreixo, vagin a platja lliure


o al turó de carena pedregosa


on una casa, l’última, s’aferra.


Giravolteja entorn de tota cosa


un aire estrany, un aire de tempesta,


l’aire nadiu.



La ciutat meva que pertot és viva,


té el racó fet per mi, pel viure meu


esquiu i pensatiu.

Mediterrani

Un poema de Marc Granell.

MEDITERRANI

Aquest mar tranquil,

tan blau, tan sol, tan ple d'estrelles,

pont i camí dels segles cap a la pau perpètua,

aquest mar no és ja un mar,

és un mur,

un abisme

profund com el dolor,

un ventre immens i podrit de somnis fets cadàvers.