Que qui s'ha mort?

Cementiri de Šibenik

Una de les coses que més em va sobtar la primera vegada que vaig passejar per aquesta ciutat on visc ara, fou la presència de la mort a les parets. No parle dels forats de bala que encara hi ha en alguns murs, records de les guerres, sinó de la presència de la mort quotidiana, de les esqueles enganxades als murs. No era la primera vegada que ho veia, també a Itàlia les parets fan de pregoneres de la mort, però ací són omnipresents. Les esqueles poden aparèixer en qualsevol paret, o a les portes de les cases on vivia el difunt o del lloc on treballava o, fins i tot, en panells posats expressament per a aquests menesters. La gent s'hi atura camí de la feina o del cafè de mig matí i llig els noms i si coneix algun dels que se n'han anat compon el gest escaient i fa algun comentari protocolàriament trist.

Dic que em va sobtar quan ho vaig veure i la sensació no va ser agradable. Aquesta presència de la mort, insistent, en cada racó, em semblava excessiva fins que vaig comparar-la amb la manera com s'anuncia la mort d'algun veí al meu poble i vaig entendre que, tampoc en això, no som tan diferents. Al meu poble, com a tot l'arreu catòlic, ho anunciaven les campanes, després van instal·lar megafonia al poble per a fer els bans i des d'aleshores, quan mor algú sona una música trista (per exemple l'Ave Maria de Haëndel) i després una veu anuncia qui s'ha mort. Les dones i els homes s'aturen a escoltar el ban i componen el gest i fan el comentari trist i, si no han entés el nom, pregunten com en aquell vers d'Estellés "que qui s'ha mort?"

Em posareu entre les mans la creu

o aquell rosari humil, suat, gastat,

d'aquelles hores de tristesa i por,

i ja ninguna amenitat. Després

tancareu el taüt. No vull que em vegen.

A l'hora justa vull que a Burjassot,

a la parròquia on em batejaren,

toquen a morts. M'agradaria, encara,

que alguna dona del meu poble isqués

al carrer, inquirint: "¿que qui s'ha mort?"

I que li donen una breu notícia:

"És el fill del forner, que feia versos."

Més cultament encara: "El nét major

de Nadalet." Poseu-me les ulleres.

Tocar la lluna

Tamara Obrovac és una senyora d'Ístria que canta molt i molt bé, i que amb el seu grup Transhistria ensemble fa una fusió de músiques i de llengües d'aquest racó de món, combinada amb les formes del jazz, que és realment esborronadora. Una de les seues cançons és aquest poema en istroromanç, en el dialecte de Vodnjan-Dignano, de la poeta de Pula Loredana Bogliun.


Toucà la louna

sentada soun la louna
i vardi al mondo caii
par indreio
douti zura a zlongase par la louna
la to lous meio signur pasa e despoi distreiga
ina sta nustra ciza i pecadi se brouza
in tel Ave Mareia
ma nui altre do' cumo la piouma
pouzade de noto soul campaneil
sugnein la serrenada beianca
lous de fata ch'a no bes'cema
mai la me zento io' touca la louna

Tocar la lluna

asseguda en la lluna
mire el món com cau
cap enrere
tothom s'ajeu amuntegat sobre la lluna
la teua llum senyor meu passa
i després desembruixa,
en aquesta nostra església els pecats es cremen
en un Ave Maria
però nosaltres dues com les plomes
desades de nit sobre el campanar
som la serenata blanca
llum de fada que no blasfema
mai la meua gent ha tocat la lluna

Revista Zarez

Ja sé que havia dit que allò de les Jornades s'havia acabat i no en parlaria més, però és que ja es pot consultar la versió electrònica del número 229 de Zarez, una interessant revista cultural de Zagreb, en què es publiquen les traduccions que feren els nostres estudiants dels quatre poetes convidats i també un article meu en què s'explica tot plegat. Tot això ho dic per si teniu curiositat de saber com sonava tot allò en croat (molt bé, ja us ho dic ara) o per si sabeu llegir croat o formeu part de la comunitat de lectors croats que em consta que té aquest bloc. Aquest és l'enllaç de l'article i aquest és l'enllaç de les traduccions. Uživajte!

Varoška ulica

Quan algú arriba a una ciutat per viure-hi, ho fa amb l'anhel del coneixement, de trobar gent nova, paisatges per emmarcar, aventures per explicar. L'ànsia del descobriment viu a flor de pell i els ulls es deleixen per enregistrar tot el que miren i s'obren com s'obre l'objectiu d'una càmera de fotos. Sota la pell, però, darrere les parpelles, hi ha un desig secret, una clàusula del contracte que signem amb nosaltres mateixos, que espera, dins de la sorpresa, reconèixer l'hàbit, el que és familiar.

Entre l'enlluernament i el trobar-me com a casa hi ha la distància que separa la finestra de la meua habitació al poble, fins a la finestra del meu despatx a la universitat, amb el mateix mar de fons, tan diferent.

Aquest camí el vaig recórrer anit en poc més d'una hora, en una lectura que havíem organitzat en un cafè del carrer Varoš (calle del Borgo) on anem gairebé cada nit. Llegírem poemes d'Estellés, d'Enric Sòria i de Maria Josep Escrivà, traduïts al croat i també les traduccions de poesia croata que he anat penjant en aquest bloc, i finalment tres poemes meus. Un d'ells, el que vaig penjar dimecres, un altre, el que tanca aquest post, escrit alguns anys abans de saber que acabaria vivint a Dalmàcia. Durant la lectura, pensava que estava tancant un cercle, que recitar el Blues del vaporetto al cafè Đina era arribar a port, abastar l'horitzó i trobar-hi cares conegudes.

BLUES DEL VAPORETTO

El foc oblic de nit, quan l’horitzó
de pam i mig es tanca sobre el rogle,
rebla la veu amb el vent de l’harmònica.

S’infla el velam d’un blues blanc com la nit,
per un no-res avança la cançó
d’aquest vaixell. Fantasma de llacuna.

S’ou un lament de motors o d’harmònica.
S’ou un lament de motors o d’harmònica.
S’ou un lament de motors o d’harmònica.

Per un no-res avança la cançó
d’un mariner, pescador clandestí
de blanques nits, de núvols emmarats.

El blanc trencat pel foc, quan l’horitzó
s’eixampla llas, s’enfuig cap a Dalmàcia,
platja d’enfront. Fantasma de la mar.

S’ou un lament de motors o d’harmònica.
S’ou un lament de motors o d’harmònica.
S’ou un lament de motors o d’harmònica.

I la traducció de l'amic Vuletić i l'ajuda inestimable de l'amiga Ivana Lončar.

VAPORETO BLUES

Nakošena noćna vatra, dok se obzor
ni prst dubok sklapa nad krugom oko nje
ispunja glas dahom usne harmonike.

Jedra se pune bluesom bijelim kao noć
usred jednog ništa promiče pjesma
ovoga broda. Utvara u laguni.

Čuješ plač stroja ili usne harmonike.
Čuješ plač stroja ili usne harmonike.
Čuješ plač stroja ili usne harmonike.

Usred jednog ništa promiče pjesma
mornara, ribara što potajno lovi
bijele noći, razmažene oblake.

Vatrom slomljena bjelina, kad se obzor
trudan raširi, bježi u Dalmaciju,
plažu preko puta. Utvara na moru.

Čuješ plač stroja ili usne harmonike.
Čuješ plač stroja ili usne harmonike.
Čuješ plač stroja ili usne harmonike.

I a les nits la cadireta

Al meu poble, com en molts pobles, les dones baixaven al carrer a boqueta nit quan començava a fer bon oratge. Les nits d'estiu totes les dones del veïnat s'asseien a la fresca a parlar i a fer punt de ganxo, mentre els néts corríem amb les pilotes contents de la treva estiuenca que ens permetia anar a dormir més tard.

Sobre aquesta escena, que es repetia cada nit durant els tres mesos de vacances escolars, vaig escriure un poema curt aprofitant, més o menys, la forma mètrica de les albaes que es canten a l'Horta de València.

L'amic Vuletić el va traduir al croat de Dalmàcia on també he vist repetida aquesta escena moltíssimes vegades. Us deixe totes dues versions com un regal de Sant Jordi, ara que la primavera comença a obrir-se camí, i una foto del que es veu des de ma casa a La Pobla de Farnals, amb la muntanyeta del Puig (genial redundància) i el monestir a l'esquerra, i els tarongers que arriben fins a la platja.

I a les nits la cadireta
per a asseure’s a la fresca
a mirar vessar l’estiu
com qui veu passar la vida
i del temps corbat se’n riu.

A večeron vadidu katrige
za sesti na mista di je friško
i gledati lito kako pruga
ka ki život vidi kako pasa
i zgobljenu vrimenu se ruga

Més Spaziani

Un altre poema de La traversata dell'oasi de Maria Luisa Spaziani.

Volo sopra le Alpi, il tuo ricordo copre
la pianura del Po fino alle nevi dell'Etna.
Sei il mio paesaggio, la mia patria,
il mio emblema, il respiro profondo.

Sei l'albero di cui sono la chioma,
fiorisco alta sui tuo forti rami.
Le tue radici mandano la linfa
che sale e canta e nutre le mie cellule.

Chi le nutriva in quegli anni incredibili
quando di te ignoravo gli occhi e il nome?
Quella voce segreta che sussurra
nei giorni giovani le sillabi: "aspetta!"



Sobrevole els Alps, el teu record cobreix
la planura del Po fins a les neus de l’Etna.
Ets el meu paisatge, la meua pàtria,
el meu emblema, el respir profund.

Ets l’arbre del qual jo sóc la capçada,
florisc alta sobre tes branques fortes.
Les teues arrels envien la saba
que puja i canta i em nodreix les cèl·lules.

Qui les nodria aquells anys increïbles
quan de tu ignorava els ulls i el nom?
Aquella veu secreta que mussita
als dies joves les síl·labes: “espera!”.

Jornades de les llengües i cultures iberoromàniques (i 4)

Amb aquesta posta de sol bíblica que vaig copsar l'altre dia des de la finestra del despatx acabe la sèrie de posts sobre les Jornades de les llengües i cultures iberoromàniques, que varen acabar amb una gran farra organitzada per les nostres estudiants, de la qual encara no estic segur d'haver-me recuperat. Això, però, és una altra història i a mi em queda per presentar-vos, ja que m'hi he capficat, el quart poeta que havíem convidat:
Es tracta del gran poeta gallec Gonzalo Navaza. Gonzalo va estar amb nosaltres tota la setmana, i a més de llegir els seus poemes, ens va fer una conferència interesantíssima sobre la història del gallec i ens va divertir amb un munt de facècies.
De Gonzalo, les nostres estudiants van traduir alguns poemes dels seus llibres Fábrica íntima, Libra i Aire tamén e materia, tots magnífics, però jo us penjaré uns versos del llibre A torre da derrotA escrit tot en versos palindròmics i que, és clar, ja ha estat comentat pel verbívor català per excel·lència: Màrius Serra.

E MAIO DOÍAME

O día caídO
Libra neves e vén abriL
A min, á ánimA.

Só oS
SoñoS
Nos soños soños soN.

E maio doíamE.
E vén á nevE
A mirada cínica de rimA

O día idO
É presa da serpE.

O día cruza. O sono é o noso azur caídO.

E vén a nevE.
Nela a rapsoda lava
emula soños, alumea
valados para aléN.

¿E se o día, ai doesE?

E vén a nevE,
Amada damA
E
Nela, o aléN

E maio doíamE,
Amada damA,
E maio doíamE.
A serpe de maio doíame de présA.

Jornades de les llengües i cultures iberoromàniques (3)

Entre els convidats a les Jornades també hi havia una vella amiga, Maria Josep Escrivà, amb qui ja he compartit molts moments d'amistat i poesia. Amb ella, com deia fa uns dies, vaig preparar l'antologia Ai, València! ja fa uns anys (cinc!, com passa el temps). De Maria Josep vam traduir amb els estudiants cinc poemes del seu darrer llibre Flors a casa amb què va guanyar els Jocs Florals de l'any passat. Un d'aquests poemes, dedicat a l'avinguda Blasco Ibàñez, reprén el tema de la ciutat de València, i fa sentir, d'una altra manera, la sensació d'estranyament que vivim els que estimem aquest nostre cap i casal que ara em cau tan lluny. És el que us pose ací baix.

La foto és el cartell que es va fer per a l'acte a la llibreria Booksa de Zagreb, amb el meu cognom esternudat, que diria Sanchis Sinisterra (al final un s'acostuma a que tothom faça més cas dels periodistes esportius seguidors del Reial Madrid que d'il·lustres filòlegs com Sanchis Guarner, què hi farem).

EL RIU

Per la porta de casa passa un riu.
No té el cos transparent ni té aigües tranquil·les:
s’arrossega feixuc com un gran embalum de ferralla.
Per la porta de casa passa un riu.

No conec cap més riu on naveguen de dol
eterns seguicis de llunes, ocells
estimbats des dels cims dels gratacels.
Per la porta de casa passa un riu.

No hi ha silenci. Dia i nit remor
de riu. I si un instant a penes calla,
des d’algun lloc d’impossibles irrompen
inconsolables sanglots de sirena.
Gemeguen i gemeguen les sirenes,
però no hi ha encanteri per a oïdes sordes.
Per la porta de casa passa un riu.

A l’alba, un home,
com una mata de jonc que les aigües
vinclen, rosega amb delit una pell
masegada de plàtan, i cavil·la
enraonies que li fan venir
salivera: “quin riu desgraciat que no duu peixos,
per la porta, per la porta de casa passa un riu.
Per la porta de casa passa un riu,
i ni quan plou és riu, ni és ma casa”.

A l’avinguda de Blasco Ibáñez de València, any 2000

Jornades de les llengües i cultures iberoromàniques (2)

Ahir vàrem cloure les Jornades de les llengües i cultures iberoromàniques amb un recital sobre Lorca i Alberti que han preparat els nostres estudiants i una festa desmadrada. Tot ha anat molt bé i els convidats han donat més que no els demanàvem i han participat de grat en tots els actes que els hem proposat. És un plaer trobar-se amb bona gent i bons poetes (no sempre coincideix)amb qui acabes compartint moments deliciosos.

Dimecres vàrem fer el recital amb els poetes convidats i els estudiants que els han traduït. La connexió va ser perfecta i malgrat la tempesta que hi havia a fora, l'Aula Magna estava bastant plena per tractar-se d'una lectura de poemes. Dijous, després d'una interessant taula rodona, férem cap a Zagreb, un dia abans de la visita de Bush, on teníem programada una vetllada poètica al cafè-llibreira Booksa, un lloc ple de llibres i de fum, amb un baret i butaques velles i unes escales que pugen cap a les prestatgeries atapeïdes. Si algun dia aneu a Zagreb, passeu-vos-hi, potser que trobeu alguna interessant vetllada literària.

A Booksa, els poetes hi tornaren a llegir els seus versos i es projectaren les traduccions. La conductora de l'acte els va fer algunes preguntes que van permetre'ls parlar de la seua poesia i de les llengües en què escriuen.

Allí vam poder explicar, també, el que comportava la presència de Berta Piñán en aquestes Jornades. Berta és la primera poeta en asturià traduïda al croat i gosaria dir que a qualsevol llengua eslava. La seua poesia va agradar a tothom i crec que va obrir als croats la porta d'un món desconegut que parla amb veus poderoses, alhora que delicades, com la de Berta.

Us deixe un dels poemes que hem traduït al croat, però en aquest cas amb la traducció al català de Jaume Subirana i una foto de la façana de la Universitat de Zadar.

PA OTROS


Pa otros l’aventura, los viaxes, l’anchor
del océanu, Roma ardiendo y les pirámides,
les selves inomables, la lluz de los desiertos,
los templos y el rostru de la diosa. Pa ellos
rascacielos y ciudaes, palacios del suañu
contra’l tiempu, la sorrisa de Buda, les torres
de Babel, los acueductos, la industria incesante
del home y los sos afanes.

A min dexáime la solombra difusa del carbayu,
la lluz dalgunos díes de seronda, la música callada
de la nieve, el so cayer incesante na memoria,
daxáime les zreces na boca cuando nena, la voz
de los amigos, la voz del ríu y esta casa, dalgunos llibros,
pocos, la mio mano dibuxando, a modo, la curvatura
perfecta del to llombu.

PER A ALTRES

Per a altres l’aventura, els viatges, l’amplada

de l’oceà, Roma en flames i les piràmides,

les selves sense nom, la llum dels deserts,

els temples i el rostre de la deessa. Per a ells

gratacels i ciutats, palaus del son

contra el temps, el somriure de Buda, les torres

de Babel, els aqüeductes, la indústria incessant

de l’home i els seus afanys.

A mi deixeu-me l’ombra difusa del castanyer,

la llum d’alguns dies de tardor, la música callada

de la neu, el seu caure incessant a la memòria,

deixeu-me les cireres a la boca de petita, la veu

dels amics, la veu del riu i aquesta casa, alguns llibres,

pocs, la meva mà dibuixant, lenta, la corba

perfecta de la teva esquena.

Jornades de les llengües i cultures iberoromàniques

Aquests dies el nostre departament organitza les Jornades de les llengües i cultures iberoromàniques. Tenim molts convidats, dels quals quatre poetes. Un poeta en castellà, José Daniel Espejo, un poeta en gallec, Gonzalo Navaza, una poeta en asturià, Berta Piñán, i una poeta en català, Maria Josep Escrivà. L'organització d'aquestes jornades ja fa setmanes que dura i ens consumeix els dies, cosa que m'ha fet descuidar una mica aquest bloc, sobretot pel que fa a penjar-hi traduccions. Tornaran els dies de calma, espere. Mentrestant us deixaré un poema de cadascun dels nostres convidats.

Comencem per José Daniel Espejo.

Espejo, al seu blog, es mostrava sorprés que, del seu darrer llibre Música para ascensores, tothom destacara un poema: "Miguelito battles the Pink Robots", un dels poemes que també nosaltres hem triat per traduir amb els nostres estudiants. Més enllà de la conmovedora i brutal anècdota de la qual parteix, la veritat és que no és estrany que el poema cride l'atenció del lector. Comproveu-ho vosaltres mateixos.

***

MIGUELITO BATTLES THE PINK ROBOTS

Yo que tanto sabía, sobre el papel, de la Nada
no sabía que la Nada consistía en despertarse
un lunes a las dos con la cama empapada
y que aquello fuera sangre, y que la sangre viniera
del útero de Charo embarazada de tres meses
de mi pequeño, mi amado, mi precioso hijo Miguel.

La Nada prosiguió en una sala de urgencias,
una médico que dijo que no había nada que hacer
y nos mandó para casa, a esperar un milagro,
durante dos días. Qué sabía yo, de la Nada,
o la Nada de mí, y ahí nos vimos las caras,
nos sacudimos bien. Y los días pasaron,
pero no como días normales hechos de tiempo,
sino como libros eternos, de páginas iguales.
Te dije tantas, tantas veces las mismas frases
que me dio miedo que te hartaras de mí.
Te dije agárrate, quédate ahí con la mamma,
te dije ven, o salta de este lado,
o dame la mano hasta que se olviden de ti
éstos que vienen a buscarte, y sobre todo
te dije, Miguel, tienes que ver esto,
tienes que ver esto, muchachito, vas a ver.

Entonces yo, que tanto había leído de la Nada,
me preguntaba sorprendido: ¿qué tiene que ver?
¿qué es eso que estás viendo tan valioso
ahora, tras tus cursos de la Nada,
tu licenciatura en Nada, qué hay que merezca
ser visto, que no te pudes perder?
Ah, era ésa una pregunta difícil.
Yo ya sabía la respuesta, pero aún
no podía formularla, y miraba
las montañas del sur de la ciudad
repletas de pinos tostados, los árboles de las aceras,
lo poco que a mediodía en julio se ve
sin gafas de sol ni haber dormido,
más que nada miraba las chicas,
las nubes en fuga, el cielo azul
y repetía: Miguel,
tienes que ver esto, cómo puedes decirme
que vas a dejarlo todo, que te largas
a estudiar el lenguaje de las sombras
con todo lo que tengo que enseñarte,
con todo lo que aún no has visto por aquí,
pequeño Miguel.

Y llegó el jueves como llega
hasta en las pesadillas el final de la escalera
y te vimos moverte en una ecografía
con el corazón a ciento diez, y sonreímos,
y a mí volvieron las voces a preguntarme
qué era eso que había que ver
tan importante, si no creía en la Nada
y en el Existencialismo, yo, tan leído,
que qué pasaba con Beckett, entonces, que le dijera
a él lo que a Miguel un poco antes,
que volviera al redil. Y contesté:
qué coño. Y repetí: qué coño, señores,
de acuerdo que no hay Dios, pero qué importa
si tenemos esto otro: las montañas,
el camino hacia la playa (en ese punto
los dejé solos y hablé para Miguel),
y la brisa del mar y los pasteles de carne
y la voz de Keren Ann y a Miyazaki
y los libros de Žižek y los pechos de tu mamma,
cómo puedes pensar en perdértelo sin probar,
cómo puedes desertar sin hacerte tu lista
de placeres irrenunciables, contrastándolos todos,
sabiendo de qué hablas cuando hablas de amor.
Otra cosa no te doy, pero es suficiente,
y a cambio nada pido. O si acaso
que no te hagas concejal de Urbanismo
ni traficante de armas, que no le cuentes
a las madres de tus amigos
las palabras que te enseño en este poema,
lo mal que hablamos, tú y yo, cuando decimos la verdad,
los terribles insultos que lanzamos a los siervos de la
Nada.

Reserva índia

Quan vaig preparar l'antologia Ai, València! amb Maria Josep Escrivà, algú em va dir que aquesta mena d'antologies eren feines la repercussió de les quals era de llarg recorregut. Que el món no s'aturava per llegir-les, però que, si aguantaven a les llibreries i les biblioteques, anaven guanyant lectors a poc a poc.

Avui, passejant per blogs diversos, he trobat aquest post de Pere Mayans que fa una ressenya d'aquell treball, fent-ne una encertada lectura sociolingüística.

"I el tema de València tornava, i se n'anava entre les teues coses" escrivia Estellés al "Cant de Vicent" que vàrem incloure entre els poemes de l'antologia. Podria escriure el mateix. De tant en tant, malgrat estar lluny em torna la mateixa obsessió per la nostra ciutat que em va dur, primer, a muntar un espectacle poètic al voltant de la poesia que poetes diversos li havien dedicat, i després a preparar aquesta antologia. Des que es va publicar, a més, he continuat atent als poemes que es van publicant i que tornen al tema de València. Són molts els poetes valencians que podrien citar aquest vers d'Estellés, molts els que al llarg de la seua vida escriuen com a mínim un poema per cantar, i per plànyer sobretot, aquesta ciutat que continua caminant cap a l'autodestrucció implacable, mentre es vesteix amb les millors gales per rebre magnats que la compren, ja no per un plat de llenties podrides com escrivia bíblicament Marc Granell, sinó per milionades enlluernadores.

D'entre les noves aportacions al tema, voldria penjar ací un poema que es va publicar només un any després de l'Ai, València. Es tracta de l'"Oda apatxe a València" del poeta de Catarroja Ramon Ramon (Cor desmoblat, 2004) que rebla el clau de la qüestió amb una mirada estranyada, com l'apatxe a la reserva índia:

ODA APATXE A VALÈNCIA

Ser en rambla d'asfalt i urbanitzada

corbs d'arreu esperant carronya meua

gossos ser molt millors que ànima apatxe

i embrutar mocassins de merda cara.

Home blanc no parlar la meua llengua

com la tribu voler esmicolar-la

jo ocultar en carrers de llum escassa

i escoltar el soroll de festes cultes.

Endinsar-me en cinemes pornogràfics

i deixar masturbar-me a velles riques

jo llepar els forats més indigestos

sense dret a escopir ni a beure aigua.

Jo perdut en ciutat que assenyalar-me

passos meus ser de whisky i cocaïna

fer pudor des dels peus fins als testicles

jo orinar-me al damunt de l'ombra meua.

No tenir ni una lluna a la butxaca

nit profunda expulsar-me de les coses

no saber construir cap esperança

temps no córrer sinó per oblidar-me.

Jo tornar a reserva ple de nafres

com un gos malparit fugint de poble

a cabanya la mare dormir morta

contemplar-la i plorar i perdre un somni.

Poemes a les parets: Dante i Bolonya

A Bolonya, al mur de llevant de la torre Garisenda, hi ha aquesta placa amb dues tercines dantesques, en què el poeta compara el gegant Anteu en el moment que es vincla per agafar els dos viatgers que transiten per l'Infern amb l'efecte que fa la torre, inclinada, quan un núvol passa per darrere. La imatge és exactíssima, com gairebé sempre en Dante.

Corti Sconte

"Hi ha, a Venècia, tres indrets màgics i amagats: un en Calle dell'amor degli amici, un segon prop del Ponte delle Maravegie, el tercer en Calle dei Marrani als voltants de San Geremia in Ghetto Vecchio. Quan els venecians estan cansats de les autoritats constituïdes van a aquests tres llocs secrets i en obrir les portes que hi ha al fons d'aquells patis se'n van per sempre a llocs bellíssims i a altres històries".

Zadar, com Venècia, està plena de racons amagats, de corti sconte, amb pous, piles, plantes que s'enfilen lliurement pels murs vetustos (quines ganes tenia d'escriure 'vetust') o no tant, amb finestres i arcs, amb eines abandonades o emmagatzemades, amb roba estesa, algunes fins i tot amb algun cafè secret o una galeria d'art o amb alguna antiga inscripció com aquella d'una casa hipotecada que es troba en un pati amagat prop de Kovačka Ulica (Ruga Fabrorum) i que diu: "non mi conprar che son condizionata se non voi far bona vscita mal intrata") i amb gats i coloms que es disputen les restes de menjar que les senyores deixen en platerets de llanda a boqueta nit. En aquests llocs respira encara un aire màgic i cruel, amable o podrit, allò que la gent sol dir 'decadent' i que és el batec d'una ànima experimentada i cansada, un aire que han respirat amants i aventurers i pirates, putes, bisbes, mercaders, mariners, exiliats, soldats, romans, venecians, croats, albanesos, serbis, austríacs, feixistes i partisans, com en un còmic d'Hugo Pratt es creuen les històries de mil personatges.

Us deixe un d'aquests racons i uns versos meus escrits un dia.




Zadar

Cantava Corto Maltés,
llunyedars d’una terrassa,

navegar és necessari,
viure, diuen que no massa.

Els meus tres germans

Un altre poema de Josip Pupačić, de qui ja vaig penjar More fa algunes setmanes:

Tri moja brata

Kad sam bio tri moja brata i ja,
kad sam bio
četvorica nas.
Imao sam glas kao vjetar,
ruke kao hridine,
srce
kao viganj.
Jezera su me slikala.
Dizala su me
jablani.
Rijeka me umivala za sebe.
Peračice su lovile
moju sliku.
Kad sam bio
tri moja brata
i ja,
kad sam bio
četvorica nas.
Livade su me voljele.
Nosile su moj glas
I njim su sjekle potoke.
Radovao sam se sebi.
Imao sam bracu.
(Imao sam usprovan hod.)
To su bila tri moja brata:
moj brat, moj brat i moj brat.



Els meus tres germans

Quan vaig ser els meus tres germans i jo,
quan vaig ser
nosaltres quatre.
La meua veu era com el vent,
les mans com penya-segats,
el cor
com flamarades.
Els llacs em pintaven.
Els àlbers
m’alçaven.
El riu em rentava per a ell.
Les bugaderes caçaven
el meu reflex.
Quan vaig ser
els meus tres germans
i jo,
quan vaig ser
nosaltres quatre.
Els prats m’estimaven
Portaven la meua veu
i amb ella tallaven els torrents.
Me n’alegrava per mi.
Tenia germans.
(Caminava amb el cap ben alt)
Això eren els meus tres germans:
el meu germà, el meu germà i el meu germà.

Palau i Fabre, traductor

Jo també m'afegiré a la munió d'homenatges que se li estan fent a Josep Palau i Fabre. Ho faig no amb un poema seu, sinó amb una traducció del poeta eslové Srečko Kosovel (1904-1926) que es va publicar l'any 1985 al volum intitulat La barca d'or, editat per Edicions del Mall. En aquest llibret Palau i Fabre, Miquel Desclot i Anton Carrera, traduïen del francés i de l'italià alguns dels poemes de Kosovel, poeta mort joveníssim. També jove ens ha deixat Palau i Fabre, que noranta anys no són res quan es té una ment clara d'alquimista.

EL MEU CANT

El meu cant és una explosió,
esquinçament salvatge. Desharmonia.
El meu cant no pretén d’arribar fins a vosaltres
que sou, per providència i voluntat divina,
esteticistes morts, rates de museu.
El meu cant és el meu rostre.

MOJA PESEM

Moja pesem je eksplozija,
divja raztrganost. Disharmonija.
Moja pesem noče do vas,
ki ste po božji previdnosti, volji
mrtvi esteti, muzejski molji,
moja pesem je moj obraz.

Aqueras montañas

La setmana passada vaig estar a Osca en unes trobades al voltant de l'aragonés. S'hi va parlar a bastament d'aquesta menuda llengua pirenaica i de la seua literatura i vaig aprofitar per conèixer la ciutat i els seus bars de cambrers amables i racions delicioses. Com gairebé sempre que vaig a Aragó, vaig aprofitar per fer un salt fins al monestir de San Juan de la Peña des d'on vaig fer aquesta foto dels Pirineus i moltes altres desl capitells, l'església mossàrab, la romànica i les tombes dels reis aragonesos. La penúltima nit de la trobada es feia un concert de cançons tradicionals aragoneses a l'església de San Pedro el Viejo d'Osca i l'última va ser aquesta tonada occitano-aragonesa que parla de les muntanyes com a barrera d'un amor, però que en el fons demostra, atés que es canta a banda i banda, que els Pirineus havien estat, més que mur, camí.

Aqueras montañas
tan alteras son
no me dixa bier
os míos amors
Aqueras montañas
cuán s'abataxarán
e os míos amors
aparixerán
Dezaga d'ixas boiras
los iré á escar
e crebando as mugas
con yo tornarán
Si canto, yo que canto,
no canto ta yo
canto ta ra mía amiga
que ye en ixos mons.

Poemes pels carrers: Barcelona i Brossa

Premi Arte y Pico

Ja fa uns dies que el Biel de Tinta Xinesa em va atorgar el Premi Arte y Pico creat per

Eseya i no me n'havia fet ressò. Moltes gràcies Biel. Ara a complir els requisits.

Les regles del premi són aquestes:

- Cal triar cinc blocs que es consideri que són mereixedors d'aquest premi per la seva creativitat, disseny, material interessant i aportació a la comunitat bloguera, sense tenir en compte el seu idioma.

- Cada premi atorgat ha de tenir el nom del seu autor/a i l'enllaç al seu bloc per tal que tots el puguin visitar.

- Cada premiat ha d'exhibir el premi i col·locar el nom i enllaç al bloc de la persona que li ha atorgat el premi.

- Premiat i premiador han d'exhibir l'enllaç d'Arte y pico per tal que tots sàpiguen l'origen d'aquest premi.

- Exhibir aquestes regles.

Aquests són els blocs que he triat:

Abcd Xavier Farré
Matteo Bertelli

La caseta del plater

El meu país d'Itàlia

Salms

Felicitats i sobretot gràcies a tots.

Mediterrànies

Aquests versos de Tin Ujević que ja vaig penjar fa uns dies, els he trobat avui a Split, a la plaça que hi ha eixint de l'antic palau de Dioclecià per la Porta d'Or. Hi ha més plaques com aquesta amb altres versos en altres llocs de la ciutat, totes amb versos d'Ujević que hi va viure alguns anys, mentre estudiava. Aquesta placa no es troba en cap paret, però la incloc a la meua col·lecció, perquè pense que tant hi fa si el vers el pengen les autoritats competents en un mur o a l'esglaó d'una plaça, no?

De camí a Split, anava llegint un llibre (Il Leone di Lissa. Viaggio in Dalmazia) d'un periodista i escriptor venecià, Alessandro Marzo Magno, que proposa un viatge per Dalmàcia, seguint els passos d'un viatger anterior, l'abat Alberto Fortis que va escriure el 1774 un altre Viaggio in Dalmazia. En aquest llibre trobe entre parèntesis aquesta frase "La Dalmazia è tutta gialla a fine maggio, non a caso il nome Spalato [Split] viene del greco aspalathos che significa ginestra". I m'ha vingut al cap, de sobte, Espriu. Ja em direu vosaltres per què, però el cas és que amb tanta columna com les que hi ha als temples i la genista pel mig, no he pogut evitar fer la connexió. Després comprove que no hi ha unanimitat a l'hora de determinar que el mot grec aspalathos es referisca a la genista, o a una altra planta. El cas és que ja havia pensat en Espriu ahir, estant a l'illa de Vrgada, quan vaig fer aquesta foto del cementiri que, com el d'Arenys i el de molts altres cementiris de la Mediterrània, mira al mar.

No és difícil, d'altra banda, relacionar els nostres poetes amb els paisatges d'aquest país. Salvant les distàncies i tenint en compte que nosaltres no tenim tantíssimes illes, hi ha molts punts en comú, com el paisatge d'oliveres, pins i ametllers en flor que veia avui des de la finestra de l'autobús o l'escena tan empordanesa, tan Sagarra, de veure passar veles i gavines a l'illa de Korčula, on les vinyes arriben fins al mar.

Canvien, això sí, els vents, però això ja és una altra història.

Ocells

Un altre poema de la Cronaca perduta de Tiziano Rossi.

Uccelli

Certe specie di uccelli, quelle di piccole dimensioni, paiono possedere una delicatezza in più; amabili creature dell’aria, possono anche loro, come le specie più grandi, guardare dall’alto le case, le fabbriche, i prati, insomma tutte le scatoline e tutti i riquadri stabiliti sulla terra dagli uomini; ma si direbbe che abbisognino di ben poco per sussistere in tranquillità. Eppure alcuni giorni fa, sopra la piazza principale della città di F., si sono viste molte migliaia di minuti volatili, divisi in due smisurati stormi, battagliare a lungo come vere e proprie armate nemiche fra loro. Il combattimento è stato così feroce che circa quattromila uccelli sono caduti morti nella piazza. Solo dopo innumerevoli duelli a colpi di becco, le due fazioni in lotta si sono separate per planare di nuovo nelle rispettive patrie e ritrovare la quiete. Si è appurato che la contesa aveva contrapposto passeri di campagna e passeri di città.

Ocells

Algunes espècies d’ocells, les de dimensions petites, sembla que tinguen una delicadesa més; amables criatures de l’aire, elles també poden, com les espècies més grans, mirar des de dalt les cases, les fàbriques, els prats; en fi totes les capsetes i tots els requadres que els homes han establert sobre la terra; però hom diria que necessiten ben poca cosa per subsistir amb tranquil·litat. Tanmateix, fa alguns dies, sobre la plaça principal de la ciutat de F., s’han vist molts milers de minúscules aus, dividides en dos estols immensos, batallant llargament com veritables armades enemigues entre elles. El combat ha estat tan ferotge que uns quatre mil ocells han caigut morts a la plaça. Només després d’incomptables duels a cops de bec, les dues faccions en lluita s’han separat per planar de nou cap a les pàtries respectives i retrobar la calma. Hom ha aclarit que la contesa havia contraposat pardals de camp i pardals de ciutat.

Partença

Ujević (Vrgorac, 1891-Zagreb, 1955) és el gran poeta del modernisme croat. Va créixer entre Imotski i Makarska a la Dalmàcia meridional, i va estudiar a Split i a Zagreb. Traductor (Whitman, Proust, Rimbaud, Poe, Gide, etc), assagista i poeta va dur una vida bohèmia i durant un temps va viure a París on va arribar fugint de la policia austro-hongaresa.
Us deixe aquest poema en què parla del paisatge de la seua infantesa.

Odlazak

U slutnji, u čežnji daljine, daljine;

u srcu, u dahu planine, planine.

Malena mjesta srca moga,

spomenak Brača, Imotskoga.

I blijesak slavna šestopera,

i miris (miris) kalopera.

Tamo, tamo da putujem,

tamo, tamo da tugujem;

da čujem one stare basne,

da mlijeko plave bajke sasnem;

da više ne znam sebe sama,

ni dima bola u maglama.

Partença

En el presagi, en l’anhel de l’enllà, l’enllà;

En el cor, en l’alè de muntanyes, muntanyes.

Els pobles petits del meu cor,
de Brač i d’Imotski el record.

I el fulgor de la maça gloriosa
i l’olor (l’olor) de la balsamita.

Cap allí, cap allí que viatge,
cap allí, cap allí que m’endole;

que escolte aquelles antigues rondalles,
que mame la llet de la faula blava;

que ja no em conec a mi mateix,
ni el fum del dolor en les boires.

I us deixe també una foto de la faula blava...

Autobombo

Sóc el poeta del mes de la secció que prepara Biel Barnils per al web de Ciutat Oci. Si voleu fer-hi una ullada entreu ací:

Gràcies Biel.

Dino Campana

Pel que fa a la seua recepció en català, aquesta tardor i aquest hivern han estat els de Dino Campana, sense cap mena de dubte. Amb pocs mesos de diferència han aparegut dues traduccions dels Cants Òrfics. Això ha generat un interessant debat (com sempre i malauradament, no del tot lliure d’agrors extraliteràries) entre els ressenyistes dels suplements culturals sobre quina de les dues era millor. Jo tot això ho he seguit a través de la xarxa, perquè visc lluny, però m’ha fet la impressió que aquest desembarcament de Campana al català ocupava més espai als periòdics del que sol ser habitual i me n’he alegrat molt, perquè li tinc una estima especial al poeta de Marradi.

El vaig començar a llegir a Itàlia en una assignatura en què llegíem Dino Campana, Camillo Sbarbaro (per cert, que Ed. 96 ha tret una plaquette amb les traduccions de Marc Granell) i Clemente Rebora. En aquest darrer no vaig saber entrar-hi, però els altres dos s’han convertit en lectures habituals, i fins i tot de Campana vaig començar a traduir-ne alguna cosa.

Avui he buscat un d’aquells poemes que vaig traduir i, sense conèixer encara les versions d’Arnau Pons i de Susanna Rafart, m’afegiré a la festa de celebrar Campana en català.

D'altra banda, en aquest enllaç, podeu llegir la traducció molt “setantera” que van fer Salvador Jàfer i Júlia Benavent del poema La nit de Campana. Em sembla que és la primera traducció de Campana al català i està molt bé.

I aquesta és la meua aportació:

La Chimera

Non so se tra roccie il tuo pallido
Viso m’apparve, o sorriso
Di lontananze ignote
Fosti, la china eburnea
Fronte fulgente o giovine
Suora de la Gioconda:
O delle primavere
Spente, per i tuoi mitici pallori
O Regina o Regina adolescente:
Ma per il tuo ignoto poema
Di voluttà e di dolore
Musica fanciulla esangue
Segnate di linea di sangue
Nel cerchio delle labbra sinuose,
Regina de la melodia:
Ma per il vergine capo
Reclino, io poeta notturno
Vegliai le stelle vivide nei pelaghi del cielo,
Io per il tuo dolce mistero
Io per il tuo divenir taciturno.
Non so se la fiamma pallida
Fu dei capelli il vivente
Segno del suo pallore,
Non so se fu un dolce vapore,
Dolce sul mio dolore,
Sorriso di un volto notturno:
Guardo le bianche rocce le mute fonti dei venti
E l’immobilità dei firmamenti
E i gonfii rivi che vanno piangenti
E l’ombre del lavoro umano curve là sui poggi algenti
E ancora per teneri cieli lontante chiare ombre correnti
E ancora ti chiamo ti chiamo Chimera.


La Quimera

No sé si entre roques el teu pàl·lid
Rostre se m’aparegué, o somrís
De llunyanies ignotes
Fores, acalat l’eburni
Front fúlgid, oh jove
Germana de la Gioconda,
Oh de les primaveres
Apagades, per la teua mítica pal·lidesa,
Oh Reina, oh Reina adolescent;
Però pel teu ignot poema
De voluptat i de dolor,
Música juvenil exsangüe,
Marcat per una línia de sang
Al llarg dels llavis sinuosos,
Reina de la melodia;
Però pel verge cap
Recolzat, jo poeta nocturn
Vetllí els estels vívids als pèlags del cel,
Jo pel teu dolç misteri,
Jo pel teu fluir taciturn.
No sé si la flama pàl·lida
Fou dels cabells el vivent
Signe de la seua pal·lidesa,
No sé si fou un dolç vapor,
Dolç sobre el meu dolor,
Somrís d’un rostre nocturn;
Mire les blanques roques, les mudes fonts dels vents
I la immobilitat dels firmaments
I els rierols inflats que marxen plorosos
I les ombres del treball humà vinclades allà als turons glaçats
I encara per tendres cels llunyanes clares ombres rabents
I encara et cride, et cride Quimera.

Ljubavnici

Una amiga m’envia aquesta finestra. Una finestra de Trogir. L’amiga em demana que què se n’ha fet de l’altre poema d’Estellés que vam regalar a les nostres estudiants l’any passat. L’altre poema era, és clar, “Els Amants” i també el va traduir l’amic Vuletić amb la meua col·laboració. Penjar “Els Amants” ací, era una cosa que volia fer tard o d’hora, sobretot per penjar-hi la versió croata, que és la part que nosaltres podem aportar, doncs ja està fet.

ELS AMANTS

La carn vol carn

Ausiàs March

“No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem del matí a la nit.

Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.

Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.

De sobte encara em pren aquell vent o l’amor

i rodolem per terra entre abraços i besos.

No comprenem l’amor com un costum amable

com un costum pacífic de compliment i teles

(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).

Es desperta, de sobte, com un vell huracà,

i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.

Jo desitjava, a voltes, un amor educat

i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,

ara un muscle i després el peçó d’una orella.

El nostre amor és un amor brusc i salvatge,

i tenim l’enyorança amarga de la terra,

d’anar a rebolcons entre besos i arraps.

Que voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.

Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.

Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.

Després, tombats en terra de qualsevol manera,

comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,

que no estem en l’edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres,

car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs.”



LJUBAVNICI

Tijelo želi tijelo
Ausiàs March

“U Valenciji nije nam bilo ravnih.
Žestoko se voljesmo od jutra do mraka.
Prisjećam se svega dok rastireš rublje.
Silne su godine prošle; svašta se zbilo.
Još me zgrabi onaj vjetar ili ljubav
pa se grleć i ljubeć valjamo po tlu.
Za nas ljubav nije dražesna navika,
umjerenost, lijepe manire i odijela
(nek nam oprosti čistunac López-Picó).
Odjednom se budi, ko stari uragan,
i baca nas na tlo, spaja nas i gura.
Poželjeh, tu i tamo, uglađenu ljubav,
da ti uz zvuk gramofona ovlaš ljubim
najprije rame, a potom resicu uha.
Ljubav je naša ljubav gruba i divlja,
za tlom ćutimo gorku čežnju što plazit
nas po njemu goni, ljubeć se i grebuć.
I što se tu može? Priprosto je, znam već.
Za Petrarcu ne znamo, ni za mnogo tog.
Za Ribine Stance i Bécquerove Rime.
A potom, nehajno opruženi na tlu,
shvaćamo da smo barbari, da nije red,
da već smo u godinama, i tako to.
U Valenciji nije nam bilo ravnih,
jer takvih ljubavnika malo je rođeno.”

Redempció

Assage una traducció d’un poema del llibre Cronaca perduta (2006) del poeta milanés Tiziano Rossi (1935). Que jo sàpiga (i que sàpiga Google) no hi ha traduccions de Rossi al català fins ara. Supose que això no és cert i que algun poema en alguna revista o en el calaix d’algun traductor deu haver-hi. En castellà, Google em remet a pàgines argentines o xilenes. Siga com siga, crec que val la pena fer una ullada a aquest poeta que mira la realitat sense filtres de colors i amb una ironia (no sé si dir-ne retranca) ben interessant.

Redenzione

Ieri nella città di M. un accattone di 30-35 anni senza fissa dimora, che dormiva in un cassonetto, è stato sollevato – casualmente o no – da un camion della netezza urbana, caricato, compattato insieme all’imponente ammasso dei rifiuti e infine gettato in una delle discariche dell’hinterland. Secondo alcune persone di forte fede, grazie alla passione e alla morte di questo essere inconsapevole anche il mondo perduto della spazzatura – l’immondizia delle popolazioni – è stato redento.

Redempció

Ahir a la ciutat de M. un captaire de 30-35 anys sense domicili fix, que dormia en un contenidor, va ser aixecat –casualment o no– per un camió de la neteja urbana, carregat, compactat junt amb la imponent pila de deixalles i finalment tirat a un dels abocadors de l’hinterland. Segons algunes persones de gran fe, gràcies a la passió i a la mort d’aquest ésser inconscient, el món perdut de les escombraries –la immundícia dels pobles– també ha estat redimit.

Poemes a les parets: Villangómez i Formentera

De vegades a algú se li acut la idea que la millor manera d’homenatjar un poeta és posar els seus versos a la paret. Molt millor que una escultura d’un escultor maldestre enmig d’una rotonda, o que posar-li el seu nom a un carrer amb massa trànsit o, pitjor encara, posar-li el seu nom a una biblioteca pública on la majoria de llibres de poesia agafen pols, mentre les pàgines de la Petit Larousse (sobretot l’entrada dels dofins i dels lleons) reben cent visites al mes (o així era abans de l’era Google)*. No, de tant en tant, algú pensa que és millor encarregar una placa i penjar-la en un carrer, sobretot si aquell poeta ha homenatjat prèviament la ciutat o poble en qüestió amb uns versos. Quid pro quo, que deia Hannibal Lecter. Aleshores els visitants s’aturen a llegir la placa i quan s’adonen que es tracta d’uns versos d’un poeta, ja és massa tard i gairebé se l’han empassat sencer i, fins i tot, troben que és bonic.
Aquest estiu em van convidar a Formentera a llegir uns poemes meus amb una colla d’altres poetes joves, entre els quals hi havia en Pedrals que ho va explicar ací.
A Formentera al carreró de l’esquerra de l’església de Sant Francesc hi ha una placa amb aquests versos de Marià Villangómez que estava convençut d’haver fotografiat. No trobe la foto, però recorde els versos i recorde que em vaig prometre col·leccionar aquests poemes de paret que un va trobant quan viatja. Comence la col·lecció ara i ací amb una foto de la plaça.

La plaça amb quatre casetes
i, més amunt,uns molins,
molins on la vela espera,
entre vuit vents, quin vindrà
a moldre aquest poc de gra
d'on prengué nom Formentera.


*Amb perdó de la taula i dels bibliotecaris i dels que lligen poesia a les biblioteques.

Camões a l’Aula Magna

Avui s’ha presentat a l’Aula Magna una antologia de sonets de Luís Vaz de Camões traduïts al croat. Dues estudiants del lector de portugués del nostre departament n’han llegit quatre tant en croat com en portugués. I què bé que han llegit! Us assegure que jo també tinc alumnes que serien capaços de llegir Ausiàs March sense problemes. És fascinant com, en pocs mesos, aquests xics i xiques agafen la sonoritat de les nostres llengües i la saben reproduir; després, poc a poc també comencen a parlar i a un li fa vergonya no ser capaç de fer el mateix amb la llengua d’ells, o com a mínim no aprendre tan aviat. Deixe-m’ho estar, però, perquè del que es tractava ara era de penjar-vos un d’aquests sonets que he llegit avui en l’original portugués amb el text croat acarat i que no m’ha calgut traduir, perquè ja ho va fer en Llompart fa una pila d’anys. Uživajte! (és a dir, gaudiu-ne).

Amor é um fogo que arde sem se ver;
É ferida que doi e não se sente;
É um contentamento descontente;
É dor que desatina sem doer.

É um não querer mais que bem querer;
É um andar solitário entre a gente;
É nunca contentar-se de contente;
É um cuidar que ganha em se perder.

É querer estar preso por vontade;
É servir a quem vence, o vencedor;
É ter com quem nos mata, lealdade.

Mas como causar pode seu favor
Nos corações humanos amizade,
Se tão contrário a si é o mesmo Amor?


Amor és foc que crema sens cremar;
nafra que fa coïtja i no se sent;
és un contentament tot descontent;
mal que sens mal fa desvarietjar;

és un no estimar més que bé estimar;
i un anar solitari entre la gent;
i mai no acontentar-se de content;
creure que perdre’s és un bell guanyar;

voler ser presoner per voluntat;
i servir a aquell que venç el vencedor;
i tenir envers qui ens mata lleialtat.

¿Mes com sembrar podria el seu favor
entre ànimes humanes amistat,
si és tan contrari a si mateix Amor?

Traducció de Josep M. Llompart.

Matí

Quan vaig arribar a Zadar el poeta Zlatan Jakšić ja estava molt malalt. No el vaig conèixer, però n’he conegut part de la família i alguns amics que me’n parlaven d’un poeta de l’illa de Brač, traductor de Jesenin al txakavià (el croat que es parla i també s’escriu en aquestes contrades... em repetisc) i professor de literatura sèrbia en aquesta mateixa universitat on ara treballe jo. Jakšić va morir l'any passat i l'amic Vuletić em va proposar d'incloure un parell de poemes seus en aquell llibret que regalàrem a les nostres estudiants i de convertir el Sant Jordi de 2007 en un homenatge al poeta. A la classe en què vam llegir els poemes que havíem traduït hi va assistir la vídua, una anciana encantadora, i va escoltar amb moltíssima atenció com sonaven els versos del seu marit en català.
Zlatan Jakšić havia nascut el 1924 a Selca, un poble de l'illa de Brač, quan aquest país era encara el Regne dels Serbis, Croats i Eslovens. És un dels grans poetes del segle XX en el dialecte txakavià i, malgrat que els seus poemes giren al voltant del món petit de l’illa, la seua poesia es va situar en un nivell estètic allunyat del mer costumisme dialectal, essent com era un gran coneixedor de la tradició literària europea sobretot de la russa i la francesa.
Ací us deixe com a mostra un d’aquells dos poemes que vam traduir l’any passat del seu llibre Snig na Braču (1978). A veure què us sembla, amb una finestra de Zadar.


JUTRO

Najpri zaškripju posteje,
pa krakuni,
pa skale u kampanelu…

Onda počmedu kašjat zvonci,
pa judi,
pa teće po kužinan…

Pak se rasplaču tovari,
tići,
i po gustirnan sići…

I judi počimju iskat španjulete,
žene kvas,
a dica kalcete…

I dokle se oni obuju,
sunce je već prišlo vruju
i tovari već naveliko putuju…


MATÍ

Primer comencen a grinyolar els llits,
després els forrellats,
després l'escala del campanar.

Llavors comencen a tossir les campanes,
després la gent,
després els perols en les cuines…

En acabat comencen a plorar els rucs,
els pardals,
i als pous els poals…

I els homes comencen a buscar cigarrets,
les dones el rent,
i calcetins els xiquets…

I quan s'han calçat
el sol la deu ja ha passat
i els rucs ja fa estona que han marxat…

Maria Luisa Spaziani

De Maria Luisa Spaziani podeu trobar una petita perla a la col·lecció de plaquettes de poesia Razef d'Edicions 96. El títol de la plaquette és Viatge i la traducció de Josep Lluís Roig. A més hi ha poemes solts en altres llibres traduïts per Maria Àngels Anglada, Narcís Comadira o Miquel Desclot. Del seu llibre La traversata dell'oasi. Poesie d'amore 1998-2001 he traduït aquests dies aquest poema:

Le americhe, gli igloo e le venezie
s'intrecciavano nel mio folle passato.
Ho visto tanto mare, tanto cielo.
Per me eri un non nato, proprio tu.

Ho imparato a guardare l'erba tenera
che in sei giorni nell'orto vigoreggia,
o nei laghi dorati dei tuoi occhi,
le americhe, gli igloo, le venezie.


Les amèriques, els iglús i les venècies
s’entrellaçaven al meu foll passat.
He vist tant de mar, tant de cel.
Per mi eres un no nat, justament tu.

He aprés a mirar l’herba tendra
que en sis dies a l’horta vigoreja
i en els llacs daurats dels teus ulls
les amèriques, els iglús, les venècies.